Estan molt a prop, en la pràctica, el cunyat que diu “avui dia no es pot dir res” i el supòsit progre que diu “soc lliure per a fer el que vull”. Llibertat suposada. Presumpte. La democràcia havia d'equiparar als éssers humans i les xarxes socials, les comunicacions. Crèiem que tots érem iguals.
El cunyat pot estar parlant dels magrebins, o de noi/noia/chique, i així successivament, d'una manera insultant, perquè són ara, art-dues-són-i-ara-deu-mil-mil-són. Els gèneres, per descomptat. Perquè sabem que avui dia no es pot dir maca a la cambra. I que no es poden dir algunes coses.
La frase del segon amic, que ha declarat ser lliure per a fer el que vulgui, pot continuar així: “No puc reunir-me amb els meus deu amics [homes] i divertir-me fent música?”. Un altre membre de la volta, “És una manera de fer tabola amb els meus amics, què té de dolent?”.
És veritat: hi ha coses que no es poden dir. Hi ha coses que es poden dir i es poden criticar. També és fàcil, a vegades, criticar a una gent per l'esquerra. Però hi ha altres coses que no es poden assenyalar, perquè si assenyales, agafes llenya. El Modernitis ens ha capturat radicalment, per l'esquerra i per la dreta. Perquè hi ha coses que són guays per a criticar les veritats en veu alta.
Hi ha coses que aconsegueixen ser guay a saber per què. Bé, sabem que és per això.
En la música que es dispersa a Euskal Herria, dos o tres grups s'han convertit en guay en els últims temps. [Homes]. En Donostialdea alguna, castellà vulgar fi. Però no estem parlant sol d'ells. Fan música guay, perquè la música és guay el que ara es pot cridar runba, salsa i, en general, música llatina. “Música per a passar-ho bé”. És a dir: que cinc, deu o quinze homes se senten "bojos" en el tablado. Ser capaç de pujar al públic amb tranquil·litat i sense saber tocar bé els instruments. I després, molt tranquil, en l'entrevista que li va oferir Kaparrak al Salt: “A Euskal Herria no vèiem res d'això i nosaltres vam voler fer-ho”.
I també: “Nosaltres sempre ens hem identificat amb el katxondeo i vam voler tirar un petit beef per no poder tocar en les txosnas”. Un Beef. És a dir: encara que li diguin que no pugi al tablado, faci el que posi en la punta del nas. Perquè així ho volen. Perquè poden.
Les del meu cunyat fins ara. El presumpte amic de progre també diu: “El que volem és que hi hagi una igualtat i que tots tinguem les mateixes oportunitats. Esperem crear més grups de dones i donar les mateixes oportunitats que als homes”.