- Nekane Txapartegi, la presó de Suïssa i la seva filla de fora, es transmeten missatges d'amor de mil maneres. Aquesta és la història que ha recollit el llibre Zenbat això de l'editorial Txalaparta, en paraules d'Iraitz Lizarraga i il·lustracions d'Izaro Lizarraga. En el relat de les lluites del passat immediat volen posar el seu gra al buit, en veu femenina: "Em van trepitjar com a basc i dona, i com més em feia mal, separada de la meva filla i castigada amb comunicar-se en basca", afirma Txapartegi, a la sala de l'Ajuntament d'Asteasu. La presentació s'ha realitzat el 23 d'abril, dia de la mare de Txapartegi: "Les relacions entre mares i filles són molt diverses. Va estar esperant a nosaltres durant molt de temps i va ser ell quan nosaltres vam tornar". Explica que les relacions, els dolors i la solidaritat que han viscut en les baralles són "sempre col·lectives". Izaro Lizarraga ha assenyalat en la mateixa línia que "En aquest país hi ha moltíssims nens que viuen la mateixa situació, que no tenen llibres. Ells els he tingut en compte a l'hora de fer les il·lustracions". La pròxima presentació tindrà lloc aquest dijous a les 18.00 a la biblioteca Plazida Otaño de Zizurkil.
Nekane Txapartegi va ser detinguda a l'abril de 2016 en la presó de Suïssa. "Llavors ens vam fer espectaculars", ha assenyalat, perquè fins llavors havia explicat a la filla que va néixer en l'exili que portaven "la vida dels pirates". També en les situacions més crues ha reclamat que "no cal mentir als nens", que cal buscar "maneres d'explicar les situacions" i que els nens necessiten "poques paraules per a entendre": aquest àlbum il·lustrat pretén ser una eina per a dialogar i reflexionar sobre diferents temes. La presó de Suïssa va suposar la separació de les mares i les filles que fins llavors convivien durant 24 hores, i el llibre "Quant el" recull aquest interval: des que van separar a les mares de les filles fins que van tornar a reunir-se.
"No estan en va, no aconseguiran trencar el nostre amor", Nekane Txapartegi
La sala de l'Ajuntament es va omplir de persones procedents de diferents racons d'Asteasu i Euskal Herria, i Nekane Txapartegi va reconèixer la necessitat de dir a la seva filla en la primera carta que li va escriure des de dins de la presó: "Jo no t'he abandonat". La presó va utilitzar la maternitat com a càstig contra ella: "Em deien que portarien a la seva filla a casa d'orfes i les visites que tenia amb ella eren amb un cristall al mig. Es parla molt poc de la lluita de les dones i també han atacat directament als nostres nens, no són danys col·laterals". Ha denunciat l'existència d'un "càstig social" en la societat: "Mare a la presó, mala mare, que ha deixat el seu lloc".
A Txapartegi li imposaven una estricta incomunicació i recorda somrient que en aquesta situació havia tret expressions artístiques que no esperava, recordant les cartes, poemes, imatges i còmics que enviava a la seva filla. Entre elles destaca les històries de còmic d'una banda de pirates. Així ho deia en una carta escrita a la seva filla: "Li escriuré al director de la presó dient que està en desús, que no aconseguirà que s'apagui el nostre amor".
A pesar que la relació mare-filla és una cosa personal, Txapartegi ha precisat que "sigui col·lectiu": "Hi ha moltes mares i filles, hi ha molts dolors. Són dolors col·lectius als quals cal donar cabuda sense representar a ningú. Les persones no fan res, tots junts hem recorregut el camí. La relació entre tots dos i la filla es mantenia gràcies a la xarxa de solidaritat que va sorgir tant a Euskal Herria com a Suïssa. Jo sabia que ell estava ben cuidat fora, sense això em resultaria més difícil mantenir-me dins". De fet, va sorgir una gran solidaritat entre la societat suïssa i la campanya Free Nekane va ser l'eix central. "Free Nekane, sí, però mamà free. Tu també ets la meva mare", va reivindicar el seu lloc dins de la lluita col·lectiva la filla que llavors tenia 7 anys.
Izaro Lizarraga i Iraitz Lizarraga assenyalen que tenien clar que la història "no volien contar a la víctima des de la posició, que serien subjectes actius els dos protagonistes de l'àlbum il·lustrat".
Basc i alemany de carrer
Amaia Agirre va guiar elegantment la presentació. En vers va donar la seva opinió sobre l'aportació d'aquest llibre, i va cantar la commovedora col·lecció de versos en la melodia de la popular cançó del menjar del nen, Estimessin bularra. Les breus lectures del llibre es van escoltar amb àudio i un vídeo que mostrava el procés de creació de les il·lustracions. Aguirre va preguntar als artistes Lizarraga i Txapartegi, i una d'elles va ser per què ho han tret en basca i en alemany?
Txapartegi va dir que la seva "llengua de les mines" és el basc i que fer aquest llibre en basc és una "elecció política": "Com a pres la meva llengua va ser polititzada. Si escrivia en basc la carta li arribaria més tard, havia de triar constantment entre les dues conclusions". Aquest àlbum il·lustrat també està escrit en alemany perquè la història ocorre en Zurich i "allí s'encén per a reconèixer el moviment", però en paraules de Txapartegi, "no en alemany, sinó en alemany de carrer que nosaltres utilitzàvem. Volíem explicar-ho en paraules dels nens. Però m'he adonat que el títol, "Quant el, és una forma molt en basca, molt difícil de traduir a altres idiomes".