Segons la RAE, el camarada és la persona que ajuda a un altre i menja i viu amb ell, encara que quan parlem de "determinats partits i sindicats" significa "correligionari o membre". Personalment, no sabia que el terme era d'origen militar ni que provenia de la cambra en castellà, de manera que la companyonia o afinitat en l'origen seria "una estreta amistat entre els soldats i oficials que vivien sota una mateixa cambra". “Cada dia s'aprèn una cosa nova”, deia la nostra mare.
No obstant això, va ser el bolxevisme el que va estendre el camarada com a alternativa igualitària al terme "senyor", i a poc a poc, al llarg del segle XX, es va anar estenent entre tots els que volien fer la revolució i canviar el món. Camarada, comrade, tovarich.
Avui dia existeixen altres termes per a nomenar els seus membres de lluita. Galeano compte en el seu magnífic Llibre de les abraçades que a Cuba, per exemple, a l'amic se'n diu “la meva terra” o “la meva sang”, i a Caracas, “l'amic és la meva pana o clau: el pana, per forn, font de bon pa per a famolencs de l'ànima; i la clau... La clau per la clau –em diu Mario Benedetti–. Diu que quan vivia a Buenos Aires, en l'època del terror, portava cinc claus tancades: cinc claus, de cinc cases, de cinc persones: les claus que es van salvar”.
"Uns camarades, que són militants bàsics de sortu, LAB, ERNAI i moviment popular, s'han unit per a presentar un informe alternatiu pel descontentament que tenen amb la praxi política desenvolupada per sortu (no EH Bildu) en els últims cinc anys"
A mi, igual que a molts altres de l'Esquerra Abertzale, em van deixar les claus de diverses cases per a intentar salvar la meva pell. Eren temps de pànic quan les razzias policials se succeïen totes les setmanes, i si tu no ho eres, quan el teu veí, el teu company, era el teu company. Em va servir de poc perquè a la fi em van detenir, però és un dels tresors que guardaré per sempre. Enfront del monstre que teníem enfront de nosaltres era un pur esperit de companyonia, un enemic que dominava quant a força i força, però no quant a astúcia, solidaritat i companyonia.
Tot això ho dic pel que està succeint amb el congrés que Sortu celebrarà pròximament. Membres, camarades, militants de base de sortu, LAB, ERNAI i moviment popular, s'han unit per a presentar un informe alternatiu pel descontentament que han tingut amb la praxi política desenvolupada per sortu (no EH Bildu) en els últims cinc anys. El nom que se li ha donat a la Terra és Lotuz.
Jo crec que ho han fet en el moment que li correspon, en la fase de congrés, i encara que no és habitual en l'Esquerra Abertzale, crec que tenen plena legitimitat per a això (entre altres coses, així ho reconeix el propi reglament del Congrés).
Desgraciadament, en lloc de considerar natural el que hauria de ser (ser una militància activa que discuteixi i critica, entre altres coses, la que qüestioni a la direcció per a animar millor les coses), sento un ambient confús, si no és de ràbia, i així, en comptes de prioritzar el diàleg amb el nostre company, amb el nostre company, ens veiem donant l'esquena, uns posant traves a uns altres o denunciant poc els fets davant la Comissió de Garantia. Per contra, la comunicació i el diàleg entre nosaltres són les que haurien de prioritzar-se, encara que es pensin de manera diferent, per a facilitar un marc de discussió còmode basat en la igualtat d'oportunitats per a tots. És tan difícil?
Amb tot, el més trist és que ja he trobat a alguns companys que comparteixen bona part del diagnòstic i les crítiques que realitza Lotuz, però que no s'atreveixen a expressar la seva posició, per l'ambient de pressió que es genera en l'entorn (conscient o no) i per les possibles conseqüències que pot tenir com a militant. No és una bona notícia.
Però, no som tots membres? Si alguna cosa s'ha fet malament, parlem, corrigamos, però no recorrem a la denúncia anònima interna, no dubtem del seu company. És l'estil d'altres espais polítics, no el nostre!
Al cap i a la fi, encara que em dol confessar, crec que ens ocorre el que a cada moment ocorre amb tantes forces d'esquerra del món. Acceptem una petita crítica aquí i allà, una sortida del to, però ens costa acceptar la crítica escrita en majúscules, sobretot si és col·lectiva. I és normal, perquè són moltes hores de treball i de sacrifici perquè el que és part del teu cos vingui a posar-lo “potes enlaire” (mal i ràpid). No obstant això, crec que no queda més que acceptar-la i empassar-la com una "medizina amarga" (com ha dit l'infame Gorbatxov), que creurà que ens farà bé, fins i tot si finalment el Congrés decideix tirar-la enrere.
"Canviem, doncs, tot el que cal canviar i mantinguem el que cal mantenir, però sense perdre mai l'esperit d'afinitat"
Per què dic això? Perquè almenys, com em va recordar fa temps un conegut militant de Sortu a Pamplona, tindrem un congrés "real", amb alternatives, dialèctica, batalla d'idees. Entre tots i totes obrirem el meló per a decidir si volem un seguiment o si preferim canvis profunds. I ho hauríem de fer des del respecte mutu, perquè la crítica no suposa cap problema, sabem gestionar-lo amb generositat.
Dit tot l'anterior, com diuen els nostres pans veneçolans, "tot dins, res fos". Amb totes les seves mancances, Sortu és l'única eina política real per a transformar els carrers del nostre país i convertir-les en un espai de lluita. Tots els independentistes d'esquerra tenen des d'avui la missió d'enfortir les seves estructures i continuar fent-ho, sigui com sigui el resultat final d'aquest congrés. La inscripció de gairebé 8.000 membres és una bona notícia.
Canviem, doncs, tot el que cal canviar i mantinguem el que cal mantenir, però sense perdre mai l'esperit d'afinitat. Mirem-nos l'u a l'altre com si fóssim iguals, i cuidem-nos, perquè tenim bastant enemic fos. Així ho faré jo, amb la meva pana Arturo, el meu camarada Andoni i el meu company Jone. No sé si votaran A, B o Z, però sé que són els nostres companys. No ho perdem de vista.
* Membre de l'Esquerra Abertzale