D'un estat a un altre, d'un sistema econòmic i polític a un altre, dins de la nació i l'ètnia de les minories, els problemes prenen formes diferents. El mateix problema nacional no és el mateix a Iugoslàvia, França o Espanya.
Quan tenim una organització estatal i més d'una nació dins d'ella, diferents entre si, quin pot ser el millor comportament: alliberar, per tant, que cada nació dugui a terme la seva pròpia institució estatal? Continuar junts en el mateix estat com a federació o confederació?
Tal vegada per això és necessari comunicar clarament els objectius concrets i donar a conèixer bé els mateixos a tots. Sobre l'autodeterminació de les nacions, quan s'entén el dret a la llibertat com a Estat de les associacions nacionals estrangeres, s'entén la creació d'Estats nacionals sobirans. I sabent que en l'Estat espanyol vivim en el si de la falta de democràcia, cal mesurar bé els passos a donar.
L'esquerra abertzale basca, –o Antonio Gramsci, com diria l'escriptor italià “l'esquerra abertzale històrica”–, ha demostrat en aquests últims quaranta anys que sap barallar, i ara també ha de ser un mestre a fer política.
"S'ha fet creure a la societat que la gestió pública, a més d'una formació específica, necessita molta experiència, persones fortes i fiables, com ells"
En la immensa “democràcia” política de cinquanta anys, l'autoritat de les funcions públiques ha estat i és un privilegi d'una vella casta.
A la societat se li ha fet creure que la gestió pública, a més d'una formació específica, necessita molta experiència, persones fortes i fiables, com elles, fa temps que he vist moltes corrupcions.
Es tracta de crear nous temps i ens estem adaptant a ells. Fins al moment, la societat basca, vulgui o no, ha tingut en les últimes dècades una referència clara i segura: I. Una autoritat difícil, però també ferma. No es podia controlar, però era una autoritat absoluta. El que es podia reconèixer plenament com a autoritat i podia identificar-se plenament amb ella, encara que no pertanyés…
Ara? És bastant senzill seguir als líders. Veure què són i què caminen, i a quina velocitat sí o no, encara que competeixen, no han arribat a ser la referència clara que la gent necessitava i que tenen. Potser la societat s'equivoca i els demana l'impossible. O necessiten a una altra persona per a empènyer-la fins dalt.
És veritat que són temps diferents, però també avui el mandatari necessita els mateixos dots de sempre, sinceres, clares i precises.
És cert que l'enemic –l'Estat espanyol– ha posat moltes vegades la major part dels mobles de la nostra cuina potes enlaire i no ha estat fàcil organitzar un plat ric. La veritat, val, però jo crec que el Partit que forma l'Esquerra Abertzale, que estava tancat en la cambra “abans”, ha de portar a la llum la “fusió” que s'ha donat amb les noves forces, que, desgraciadament, no s'ha entès bé.
És cert que la situació ha canviat molt, però des de sempre la llibertat només s'aconsegueix mitjançant llargues i dures baralles. Per tant, de l'una o l'altra manera, és una revolució i quan s'aconsegueix és una festa. Després, –no sé quan–, però quan passen els dies festius, els sentiments nacionals comencen a temperar-se. Perfectament normal. Els nous problemes no trigaran a aparèixer, i les coses que abans tenien tanta importància, com les llengües nacionals, se'ls dona menys importància.
Aquest atolondramiento no és només qüestió dels polítics, però és veritat i per això, és millor que els comptes surtin a temps. Perquè és veritat que al poble oprimit no hi ha massa oportunitats per a recuperar el perdut per la llengua nacional. Avui mateix, el castellà està trepitjant el basc. Per això sentim que cal ser tolerant amb els qui no saben més que el llenguatge de l'opressor. Que no cal demanar massa. Però potser el fet de tenir més oportunitats pot significar menys entusiasme. I perquè diuen que ho volen, que no poden, que és difícil, que no és tan important…
Si abans deia que el coneixement de la llum i de l'objectiu concret és indispensable, ara, aprofundint més en ell, tornaré a mirar a l'Estat.
És imprescindible conèixer i entendre el que pensa la societat civil. La societat civil no és una unitat hermètica, està classificada en mil formes, grups i nivells socials.
L'experiència demostra que l'enteniment, el treball i la força del col·lectiu que viu sota la sigla són necessaris, inserits directament. D'aquesta manera, amb un treball sòlid es pot aconseguir el suport i l'impuls de la societat, la qual cosa permet l'assumpció de l'autoritat política.
Segons els objectius, la creació d'un Estat requereix teoria, teories, intel·ligència i enginy.
La raó és clara; si la cultura obre horitzons, obre sabers, coneixements, camins.