Fa vint anys que soc professor i he estat fent classes en tots els nivells de Secundària, i avui és el dia que no tinc clar quin és el paper del professor.

En la llarga escala de l'educació reglada, cada nivell té les seves pròpies característiques. En l'ESO, per exemple, els bons hàbits de treball i el desenvolupament personal són molt importants. En el Batxillerat cal preparar el ditxoso examen. En la Universitat es treballen els coneixements tècnics i la capacitat d'enfrontar-se als problemes, finalment, la necessitat de reforçar l'autoestima de l'alumnat en la Formació Professional i la inserció laboral prenen una primera línia. En l'Institut, deixem a un costat la curiositat que té gran importància en el procés d'aprenentatge i, més encara, a mesura que avança en el sistema reglat, la curiositat dels nens es va evaporant.

Amb la finalitat d'abordar aquesta paradoxa, la metodologia de la Formació Professional està immersa en un profund canvi. Sota el lema del que s'aprèn fent, l'objectiu és que l'alumnat se situï en el centre del procés d'aprenentatge, és a dir, que l'alumne o alumna s'activi i aconsegueixi un aprenentatge significatiu en aquest camí.

Per a això, per a expressar-se en paraules breus, el professor ha de crear un repte motivador, preparar i dinamitzar dinàmiques per a treballar les competències transversals. Per a avaluar el treball, ha de recollir les evidències que demostren la consecució de les competències i orientar el recorregut de l'alumne al llarg del repte. Creguin-me, gran feina.

En la meva joventut, vaig escoltar una vegada i una altra la frase “L'alumne aprèn malgrat el professor”. Encara que en aquesta època pensava que era la frase que utilitzava el mal professor per a justificar-se, ara penso que no, perquè crec que l'alumne que té curiositat aprendrà de l'una o l'altra manera. Si amb el temps se li van difuminant els detalls, interioritzarà conceptes i mantindrà les idees principals en el temps. Per contra, si no hi ha curiositat, l'alumne se sotmet al sistema d'avaluació, se li esborren les idees treballades al llarg del curs, se li introdueix en el món laboral, i allí aprèn com ha estat el treball que se li ha seleccionat o li ha tocat.

Com s'endinsa la persona que no té curiositat en el repte? I si no hi ha curiositat per què tant d'esforç per part de l'alumne i del professor? Al cap i a la fi, el resultat és que l'alumne i l'alumna treballi temes que no li interessen any rere any i el professor s'enfonsa per l'escàs rendiment del seu treball.

No estem ocultant el fracàs de la comunitat educativa sota la disfressa de les noves metodologies? Estan les nostres escoles i professors disposats a promoure la curiositat? Per què els alumnes perden la curiositat a mesura que s'avança en el procés d'aprenentatge, quan deuria el contrari?

La curiositat és forta i em sembla que l'ésser humà és natural. A vegades es manté adormit durant molt de temps, però mai desapareix. Hi ha molts factors en el nostre sistema educatiu i que formen part del dia a dia, que marceixen la curiositat. Els mitjans de comunicació defineixen l'important i la veritat absoluta. Darrere del fals reflex d'una vida perfecta s'amaguen les xarxes socials que arruïnen la nostra autoestima. L'excessiva obsessió de la societat per la productivitat. L'efecte homogeneïtzador de l'esforç incansable de ser acceptats o el temps que no prenem per a analitzar i llegir les coses en profunditat en el ritme de la vida.

Per tant, en el futur veurem a on ens porta el nou camí de l'educació reglada, i perquè la curiositat tingui cabuda haurà de ser un marc de preguntes, sense cedir cegament a les exigències del món laboral. Més encara, veient que alguns petits canvis en l'estil de vida poden tenir una gran influència, almenys els professors intentem fer la nostra petita aportació en aquesta direcció.

Aitor Kortabarria, professor