Les branques que s'han dipositat en el petit i turbulent rierol que ha ressuscitat des del tram de neu gelada s'agiten al nostre pas. La vibració d'aquest munt de materials sense vida sorprèn el caminante que s'ha acostat a veure el fenomen. Estudia acuradament l'aire gestant de la mescla de colors grisenc i fosc. Destaquen dos punts brillants la mirada terrible dels quals i ampla avisa a l'estrany. El pelatge ramificat s'eixampla mentre retrocedeix el cos amb les cames davanteres fixades en el sòl. Ràpidament s'aixeca donant la volta i, en un tris, surt atrevit en la muntanya fins que la seva exuberant cua es desdibuixa en el matoll.
Mala herba, paraula malvada que tant s'esmenta en Mendialdea. Massa vegetal poc apreciada per la seva imparable tendència al caos. Amb això no es pot negociar perquè renúncia a la rompuda i no conserva la necessària estètica submisa i categòrica de la línia recta. Aquesta mala herba oculta el brot a la crueltat externa, a la dona que fuig, al seu depredador, a la guineu estranya. Aquests matolls són suficients per a les voluntats sobiranistes que se superposen per a poder caminar pels camins marcats en el seu esforç transformador.
No hi ha 8 de març per a celebrar-ho. Cada dia hem de lluitar contra les corporacions i administracions que es beneficien de la destrucció de les bases que sustenten la vida
Els camins que travessen la zona de muntanya, ramificant-se per diferents espais i pobles d'Euskal Herria i amb parada en Aramaio. L'agroecofeminismo ve amb ganes de veure néixer, a la vista de la necessitat de donar resposta a projectes eco-associats que ofeguen als pobles que s'enfronten al poder centralitzador de les ciutats i espolien les muntanyes i les terres rurals. I venen carregades de dones disposades a aixecar la veu i defensar la modesta possibilitat de vida que queda. Disposats a sortir de la mala herba i recórrer els carrers de ciment per a fecundar racionalment a altres dones lluitadores que lluiten per la conservació de la naturalesa. Tornar al seu origen, vincular-nos a la terra que ens alimenta, tornar a l'amoral, que és la que ens dona identitat com a territori.
No hi ha 8 de març per a celebrar-ho. Cada dia hem de lluitar contra les corporacions i administracions que es beneficien de la destrucció de les bases que sustenten la vida. I aquesta lluita no és exclusiva de les dones que vivim als pobles. La lluita per la identitat també és inevitable en la lluita pel territori, la col·lectivitat i els béns comunals. La revolució de les cures està inevitablement lligada a la protecció ferma de la naturalesa. Les nostres germanes del Sud Global sempre han tingut clar, la lluita exclusiva per les identitats individuals no ens porta a la consecució de l'objectiu, sinó que en aquests moments la necessitat és acumular forces.
La individualitat ens frena, ens desconnecta de les persones que s'enfronten als mateixos enemics i ens allunya de l'arrel, ens converteix en un arbre sense bosc que caigui pel seu pes. Així ens volen, febles i lluitant entre nosaltres, tractant els mateixos somnis de les elits. És hora de construir els nostres somnis, de defensar els propis, amb l'enorme diversitat de ser de cadascun. Per això, el 20 de maig és també el 8 de març. Manifestació nacional a Vitòria. Siguem matolls les dones dels pobles, les dones de la ciutat, totes elles.