A mitjan gener va tornar a descendir per la muntanya la veu que una vegada va perdre les valls orientals del Pirineu basc.
Fins que arriba la memòria, el llenguatge utilitzat per aquestes parts es va perdre recentment. En temps passats, els estranys el van obligar a perdre's a les muntanyes i en molt poc temps només van quedar unes poques restes en els llavis de la població. Des de llavors ha estat fugitiu amagat en les coves, en l'alè de l'aire i cobert de neu.
L'hivern ha estat llarg, però la neu ha mantingut bé les gotes de blat ofertes pels coloms a Gartxot. Ara podem dir que podem veure els primers raigs solars de primavera. La neu que transporta aquestes llavors es fon i inundarà les nostres valls, planes, pobles i ciutats com si fos una inundació.
L'hivern ha estat llarg, però la neu ha mantingut bé les gotes de blat ofertes pels coloms a Gartxot
Ara només falta que quan es fon tota la neu, les gotes de blat que queden en els vessants d'Elkorreta ens les portin els coloms i les col·loquin en els llavis de cada persona que viu al nostre poble.
Potser Gartxot va haver de morir de fam per a fer-nos arribar aquestes llavors. Potser va haver de morir sabent el que anava a passar en el seu moment amb fam, perquè les generacions esdevenidores tinguessin oportunitat. O potser no: és a les nostres mans prendre aquesta gota de blat que el colom ens porta en el bec o no.
Visca Gartxot! Visca els bards actuals d'Izalzu!
Aritz Díez