Vas començar pel teu compte o per impuls?

Va ser la meva idea. Llavors no s'acostava cap periodista al nostre poble, el que ocorria aquí quedava en silenci, sentia impotència, volia mostrar al món el que vivíem els nens de Nabi Saleh.

Com recorda la seva infància?

Encara soc un nen! –riu–. Però quan era més petit, quan sentia els incidents, corria a amagar-me sota la taula. Ara agafo el meu telèfon mòbil i surto al carrer a gravar.

I era vostè capaç de comprendre la situació? Sabies qui eres tu i qui?

Sí, per descomptat. He crescut en aquest ambient des dels 0 anys, i a casa sempre he escoltat els majors parlant d'ocupació. El meu company Mustafá va ser assassinat als quatre anys...

Ara passem per Nabi Saleh un munt de periodistes.

Mai és suficient, perquè aquí cada dia passa alguna cosa i cada família ha moltes històries doloroses de comptar. És impossible que els periodistes estrangers tinguin la mateixa mirada que les persones que vivim l'ocupació en primera persona, però, en general, feu un treball bastant bo.

Pensant en el futur, ets optimista?

Sí, tinc molts plans! En primer lloc, somni amb la Palestina lliure. Pel que a mi es refereix, m'agradaria estudiar Ciències Polítiques. També m'agradaria ser periodista per a donar a conèixer els problemes d'altres nens i nenes del món. En tercer lloc, m'agradaria dissenyar vestits tradicionals palestins. També vull ser artista per a ajudar els nens i nenes a gestionar els traumes derivats de la violència mitjançant dibuixos. I finalment, seré jugador del Barcelona!

A part de la difusió de la informació, de quina altra forma generes resistència?

Es pot fer de moltes maneres! Pots col·laborar amb Palestina, aprendre balls tradicionals, participar en manifestacions... continuar vivint a les nostres cases és resistir!