Fa quatre mesos es va celebrar el judici pel cas Iruña-Veleia i recentment hem conegut la sentència. En periòdics, ràdios i televisions hem llegit o escoltat titulars com: “Judici, sentència, grafits falsos, petició de càstig, multes, no a la presó…”. No cal dir que aquesta sentència satisfaria a molts i frustraria la d'uns altres (la meva, entre ells).

Desgraciadament, aquestes paraules les hem vist barrejades amb Iruña-Veleia des de fa temps, fa onze anys! En realitat, Iruña-Veleia no era una qüestió judicial, ni una simple excavació arqueològica que venia des de 1994, sinó que tenia a veure amb la prehistòria basca, el basc, el llatí, el cristianisme … Però es van difondre rumors sobre la falsedat d'alguns dels grafits no habituals, fins que en 2009 la Diputació Foral d'Àlaba, incloent a totes les empreses, directius i treballadors de Lurmen que treballaven en el jaciment, els va expulsar i va interposar una querella.

Es van plantejar dues vies per a l'esclariment del cas, però es va imposar una, la judicial. Durant onze anys, la Diputació Foral d'Àlaba ha fet tot el possible per imposar la seva postura i demostrar que va haver-hi una falsificació: L'informe d'alguns catedràtics de la UPV, dues institucions d'àmbit estatal (IPCE i ESCRBC), dos informes grafològics, sis anys de treball de l'Ertzaintza i un informe policial de 700 pàgines, la complicitat d'Eitb i dels mitjans de comunicació (amb poques excepcions), grans fortunes, la negligència dels partits polítics i la falta de coneixement per part de la Diputació sobre qui ha estat falsiéndolo. Un gran Ridikulu! ! Després d'aquesta derrota, hauria estat normal que el jutge plantegés una nova manera de resoldre el cas. No, no!

M'agradaria fer alguns detalls sobre on i quan. És cert que la majoria dels grafits van aparèixer en la neteja de les peces i d'aquí es va deduir que es falsificaven allí. Per a saber la veritat cal escoltar les dues versions, i resumiré el que diu l'arqueòloga Idoia Filloy, que va ser la subdirectora de l'empresa Lurmen: “La majoria dels grafits s'identifiquen en el moment de la neteja… El material arqueològic surt brut o molt brut del subsol, depenent de la composició del material… Si es nota una cosa especial se li fa una neteja mecànica in situ i es coordina… Les peces del mateix estrat es guarden alhora, identificades… Quan apareixen moltes peces en un lloc no es netegen fins que acaba l'excavació… Les peces són petites…” Ostrakabase.com. I si algú pensa que les suposades falsedats es poden cometre en un instant, que prengui ceràmica, ossos, maons i cristalls i que es posi a prova, tenint en compte que són més de 400.

L'altra via a dalt esmentada, la segona, és la que Iruña-Veleia Argitu ha recollit en el seu Manifest, proposat des del principi per Lurmen i que diu així: “1) Anàlisi d'una mostra de peces en laboratoris europeus especialitzats en Arqueometría. En la nostra opinió, les anàlisis haurien de realitzar-se en tres laboratoris diferents, amb protocols estrictes en casos especials. 2) Excavacions controlades d'arqueòlegs de renom aliens als parts en les proximitats dels llocs assenyalats per Lurmen com a llocs d'aparició de grafits”.

Aquest camí ha estat obstaculitzat, boicotejat i silenciat des del principi, encara que amb la seva signatura han fet costat a 140 persones conegudes en la cultura basca i en altres àmbits. Cal esmentar també una institució (úniques!) ha reivindicat la necessitat d'adoptar una via no judicial, sinó científica, per part del Consell d'Entitats Socials del Basc. Fa 10 anys també es va voler fer una prova amb un laboratori especialitzat d'Anglaterra, en la qual se'ls va preguntar si podien realitzar un estudi arqueològic d'uns grafits i se'ls va demanar pressupost. Van contestar afirmativament i van enviar un pressupost: 10.000 euros. Algunes persones es van mostrar disposades a recaptar els 10.000 euros que el laboratori els exigia. Però com els grafits estaven en mans de la Diputació, quan van anar a proposar-li-ho… un no rotund, amb diverses excuses barates. Almenys tindríem una visió científica seriosa.

Tornant a un altre punt de la sentència, i encara que no se sap qui és el falsificador, els grafits s'han tornat falsos. Abans del judici eren 476 els falsos, en el mateix judici eren 291 i després de la sentència són 36 els falsos falsificats. I els altres? No ho sabeu, estaran en alguns llimbs. El poc que hem sabut dels mitjans de comunicació que poden ser reals. Per exemple, la sentència diu literalment sobre el grafit que posa el supòsit r. i. p. (grafit 13.359): “… oriental que, tractar al peça, restauradora el Colom López Sebastián va poder comprovar que en la mateixa no r. i. p. malgrat semblar-ho a simple vista, i a diferència del que han incorporat altres experts, els perits calos de la particular” (142). o. ). O del que van trobar els restauradors de la Diputació (número 2.371, colom i espiga). El periòdic Berria també va publicar el passat 11 de juny una foto d'un altre (12,799, espigues) amb l'explicació de “una peça que les recerques han considerat autèntica”.

Aquesta via judicial ha estat estèril. Provem amb els laboratoris (arqueometría, C14, isòtops, termoluminiscencia, anàlisi física i químic…); fem excavacions controlades amb arqueòlegs imparcials (el 90% de l'excavació encara no està excavada); que els experts en temes legals analitzin si en aquest judici les dues parts han tingut la mateixa oportunitat, i si a Eliseo se li pot aplicar el ‘delicte d'omissió’ i la ‘mediata’.

I... li preguem, si us plau i si us plau, que no desfacin els grafits.