S'està acabant aquest mal curs marcat per la pandèmia. Tenim dies perquè els alumnes acabin les classes, els professors tanquem les avaluacions, escriguem els informes i mirem al futur.

Potser més tranquil·la del normal, però el despertador m'ha despertat a l'hora habitual. Avui també ha començat el dia mullat i ja he descartat la possibilitat d'anar al treball en el servei públic. En el camí del cotxe privat a l'escola, he arribat a la sortida de l'autopista, i he tornat a veure el fenomen que s'ha convertit en habitual: quatre o cinc cotxes esperen en la fila de pagament amb la màquina automàtica i un sol cotxe en la fila “manual” del treballador en la cabina. Com de costum, he entrat per aquesta última, que a més de ser més ràpida, em permet compartir bon dia i gràcies amb una persona. Camí del pàrquing, pinso com em succeeix exactament el mateix en el supermercat, des que es van posar en ell les cues automàtiques per a pagar.

Deixant el cotxe privat en el pàrquing públic, faig a peu l'última part de l'escola i em pregunto si no seria per part meva un egoista bastant assidu entrar per la filera del treballador. És més còmode per a mi, però per al treballador? Comptar els diners, passar el bitllet i obrir la barrera, una vegada i una altra, amb cotxes que arriben gotes a dreta i esquerra, fer tantes hores com autòmat, és agradable? Es fa realitzable al treballador? Vaig recordar que quan era petit preferia ser bomber a treballar com a peó, perquè veia amb sorpresa com s'asseia en la cabina i recollia els diners que el seu pare li havia donat, com al cotxe anterior, al de darrere, asseure's i enriquir-se! El somni de Pagotxa és curt, i el rastre d'aquests diners es perd en un remolí públic-privat abans que s'obri la barrera, deixant un petit sou per al treballador. El treballador necessita diners perquè només els recursos de sosteniment de la vida que es poden aconseguir per diners. Quin salari cobraria si el seu treball d'autòmat fos realitzat per un robot? Qui pagaria? I aquest robot, cotitzarà pel treballador?

Per fi vaig arribar al meu treball amb aquestes idees. Una hora després de sortir de casa, em vaig asseure, vaig obrir l'ordinador i em vaig connectar a la sala de videotelefonades per a atendre els alumnes confinats. Encara que ja ha acabat el curs per als alumnes, els dos treballadors que som el reforç COVID-19 estem complint les nostres hores com a autòmats. La veritat és que quan el centre que té cent professors ha rebut tres professors com a reforç, crec que han encertat en la gestió d'aquests recursos, ja que durant tot el curs els alumnes han estat –en onades, més o menys– confinats a casa durant uns deu dies. La pandèmia ens ha portat a la superfície un assumpte que abans ha estat més ocult, com garantir el dret a l'educació en una situació de no presència? Com garantir l'equitat en aquestes condicions? Malgrat ser a l'escola pública, com equilibrar els desequilibris quan uns tenen més recursos i altres menys a casa i quan cal treballar des de casa?

Aquesta ha estat, tal vegada, la primera pregunta que la digitalització inesperada i immediata de l'educació provocada per la pandèmia ha deixat l'any passat. Hi ha moltes preguntes que m'agradaria comentar, si el lector ha arribat a aquest punt, perquè cada vegada som menys capaços d'una lectura profunda. Es diu, i és veritat, que estem llegint més que mai en aquesta època de caos d'informació provocada per Internet i les xarxes socials. Però també és cert que llegim titulars i textos breus, píndoles d'informació –fins a sobredosi–, i que ja està demostrant que estem perdent capacitat de lectura profunda –i amb ella, de pensament abstracte-. Aquesta pèrdua no és més que una característica més del món dels nous canals, llenguatges i codis que utilitzen les generacions nascudes en l'era digital per a relacionar-se amb l'entorn, una conseqüència que s'ha mesurat de moment pel que fa al desenvolupament cognitiu dels joves. Segons alguns, el que ens ve ara és la grandària del canvi que sofrim de la tradició oral a l'escrita, quin és el paper de l'educació en aquestes ocasions? Hem d'ensenyar als alumnes a escriure correctament els emails o ajudar-los a usar el mòbil?

Per descomptat, l'acapte no és sol el que s'hauria de fer, sinó també el que pot fer el professorat que està de gom a gom amb els ràtios il·legals, a què arribem. Estic convençut que des de març de 2020, tots hem tingut els treballs més importants de tots els temps, i encara tindrem molt a fer per a adaptar els nostres materials d'aprenentatge a l'esfera digital. Les editorials privades i alienes dels llibres de text tradicionals també estan treballant en aquest esforç i segur que molts professors no tindran més remei que basar-se en el seu treball. Mentrestant, des de fa almenys deu anys en el sistema educatiu s'han posat en marxa plataformes com moodle, però encara són uns pocs els professors que comparteixen lliurement els materials d'aprenentatge. En una escola pública, no hauria de ser públic el material? No s'haurien d'utilitzar plataformes no privatives? No haurien de ser públics els materials elaborats pels professors? De veritat hem de recórrer a les eines de Google perquè són “més intuïtives”? Fins quan dependrem dels llibres de text aliens?

En definitiva, les noves tecnologies ens han arribat a un vell sistema educatiu, tenim noves preguntes per a respondre als reptes de sempre. No podem negar que la digitalització ofereix l'oportunitat de millorar el sistema educatiu, però això no ens ve del cel. És més, el que ens cau com la pluja és l'Imperi de Google, que està xopant el sistema educatiu fins als ossos, amb més capacitat i velocitat per a conèixer-se i millorar. Aviat les intel·ligències artificials de l'Imperi sabran millor que els mestres com es fa l'ensenyament i l'aprenentatge, i llavors, què? Per a què el professor pot fer robots? Per a què fer els centres amb una pantalla si és possible? Ha arribat la meva hora, automàticament apagaré l'ordinador, tornaré a fer el recorregut a casa i mentrestant miraré al futur; venen les vacances.