José Antonio Zorrilla, ex cònsol i diplomàtic espanyol en les xarxes, assisteix en els últims temps a una xerrada sobre la guerra d'Ucraïna (San Telmo, dins d'un cicle de conferències sobre Drets Humans). Ve a dir, més o menys, que els drets humans i les relacions internacionals no van pel mateix camí, és a dir, que en aquests últims no hi ha lloc per a l'ètica.

O cosa que és el mateix, tots els Estats actuen en la política internacional d'acord amb els interessos geoestratègics, econòmics, nacionals i, en general, crematístics a l'hora de fer i dissoldre guerres, establir relacions econòmiques i polítiques i dissoldre-les. “Us llevaré la innocència”, deia el titular del Diari 16.Les xarxes han explotat i, de fet, no sé per què em sorprenc. Però haig de reconèixer, encara m'enxampen amb sorpresa la repercussió que tenen en alguns sectors de l'esquerra. I aquest ressò no és, per descomptat, casual, sinó molt simptomàtic. Els que comparteixen el missatge, bàsicament, volen transmetre un missatge a altres sectors de l'esquerra que segurament el consideren temperat: “Si us plau, a tots els pacifistes i negociadors, enteneu-ho d'una vegada per sempre, el món s'organitza, es dissol i es reorganitza per guerra”. Miri. Gràcies per llevar-te el vel, de cor.

Perquè no sabíem que excónsules com Zorrilla, en sentit ascendent o internacional, i sobretot quan els subjectes són els Estats, reconeixen el codi de guerra a les qüestions internacionals (com diu en la seva intervenció, “sense justificar les guerres, eh”, amb fer guerres, bastant). No obstant això, quan miren cap avall i cap a dins, als conflictes nacionals i socials a l'interior de l'Estat, utilitzen un catolicisme més maniqueu i un codi de drets humans més rigorós que els bisbes franquistes de l'Estat espanyol. Resumint i simplificant: per a l'Estat espanyol, subjecte i conductor de la història, codi de guerra; per a nosaltres, tot poble, ciutadà o moviment social que sigui objecte dels estats i dels grans poders, una aplicació estricta dels drets humans i un rebuig a la violència. Però aplaudim el “realisme” de Zorrilla per presumir que la nostra innocència s'ha destapat.Tout va ondo.

Per què ens agraden aquest tipus de missatges? Per a algunes guerres preconitzem els principis polítics (i utilitzem el realisme polític només per a l'explicació); per a unes altres, primer el realisme polític (i obviem els principis polítics). L'un o l'altre per al que ens interessa. I si el marc és geoestratègic, s'empassarà per l'esquerra, el mateix per a donar suport a l'OTAN o Rússia: “La invasió russa és defensiva perquè l'OTAN ha traslladat les fronteres al seu territori, perquè ha vist perillar la seva integritat territorial”. Això és el que he sentit parlar molt amb els meus amics. Per què l'Estat espanyol ha portat a aquest país diferents guerres, tortures, GAL i formes d'opressió? Per la mateixa raó que l'anterior: per a defensar-se, perquè veu perillar la seva integritat territorial amb la supervivència del nostre poble. Per què els estats espanyol i francès posen traves sempre al desenvolupament del basc? Una major difusió del basc, igual que una major difusió de la nacionalitat basca, igual que una Euskal Herria més forta, igual que la integritat territorial de dos estats en risc. És un realisme polític, ximple! També puc introduir una cita de Maquiavel per la força de la guerra si els agrada.

Clar! En la política, tant a nivell internacional com a nivell nacional, els drets humans són un pany per als inferiors, ben protegida i lloada pels mitjans de comunicació i els aparells d'Estat dels més alts, amb la finalitat que tot intent de canvi de statu quo es resolgui de manera àgil, de manera legal i seguint els drets humans. Però de facto, hi ha, sempre hi ha realisme polític i principis polítics en la dialèctica. Si l'únic criteri és el primer, es pot justificar la barbàrie més cruel o fer la major vergonya. Avui Guaidó és president de Veneçuela, demà Madur, perquè hi ha escassetat de petroli. Però si l'únic criteri és el segon, no es pot fer la política, sinó la santa missa. La qüestió és simple: en aquesta dialèctica, l'stablishment pot i tendeix al maniqueisme (actuant primer i col·locant el segon com a pany –la violència vingui d'on vingui...–), però l'esquerra no. És la "tragèdia" de l'esquerra.

La mera apel·lació del realisme polític (tornant a la conferència de Zorrilla) es converteix, per tant, en un marc polític que justifica la posició favorable d'un bàndol. Si no ve darrere de cap lectura transformadora de l'esquerra, porta implícits tots els components de la frivolitat, el risc que el realisme absorbeixi tota posició de l'esquerra. Civilization és el risc de jugar al videojoc, com a pobles i ciutadans com a peons buits. La pregunta i la qüestió és, doncs, una altra cosa; quina lectura ha de fer l'esquerra transformadora de les guerres intercapitalistas? D'aquesta pregunta cal pensar la resposta a estirades; críticament, posant tots els exemplars damunt de la taula, explicant tots els matisos, contra tota diablación dels grans mitjans de comunicació, criticant tot intent de doctrina xoc, i sense ocultar la complexitat de la història de la guerra, sense ser naïf, però posant damunt de la taula el potencial polític de la pau. Perquè construir la pau és més difícil que fer la guerra, perquè exigeix, com deia l'ex president colombià, l'adaptació dels prejudicis.

La guerra d'Ucraïna ens ha llegat, desgraciadament, la destrucció del debat públic, la demonització i la frivolitat. El menyspreu de l'actitud per la pau i la burla, que una part de l'esquerra ha comprat íntegrament, en nom de la geopolítica. I aquesta guerra ens ha tornat a posar de manifest les mancances i misèries dels nostres valors, de les nostres creences i del sistema polític. També la injustícia i la brutal precarietat del nostre sistema globalitzat i diferent.

Des de l'esquerra i des de la necessitat de la sobirania, el que correspon a l'esquerra és pensar en el camí d'un món més just, avui més difícil que mai, obviant esquemes simplistes i obsolets i frivolitats; tant geoestratègicament com a escala nacional, reivindicant els drets humans però sense maniqueisme o desídia, i sempre posant en el centre als ciutadans i als pobles (en aquest cas el poble ucraïnès), contra tots els imperis i els imperis.