argia.eus
INPRIMATU
Per posar imatge i veu als invisibles
  • Últimament em trobo al meu al voltant una mica generalitzat del que tenim tot dret. Està relacionat amb el consum? També ho tindrà de classe. En definitiva, diners. Enumerem entre els nostres amics els nostres drets interminables, menys recordats per les obligacions i oblidats que ens envaeixen drets fonamentals. On i a Europa. Si fora a Àfrica negra, potser en el tercer món… I mentrestant, hem oblidat la tortura, la falta de llibertat d'expressió o els drets lingüístics, com hem oblidat el nostre dret a la salut i a la lliure circulació en la xarxa.
Itsaso Zubiria Etxeberria 2023ko urtarrilaren 30a

No obstant això, hi ha els qui lluiten contra l'oblit, i els Premis Argia d'enguany tenen aquest to o, més ben dit, aquest fil podria ser el que els uneix. Des de l'opressió que el que està transmetent uns valors en la tira gràfica diària pot denunciar fins al documental que farà pública la tortura sistemàtica soferta per onze persones d'Euskal Herria. Saca el càncer de l'imaginari d'una dona lluitadora de mocadors rosats i trenca la malaltia amb els tabús que tenim en la realitat, des del podcasts que posa la malaltia damunt de la taula, fins a l'emèrit de la seva parella per fer un periodisme a Polònia. I dels alumnes que estan treballant per a aconseguir que els exàmens es facin en basc, fins als quals creïn plataformes que puguin estar lliures en la xarxa i que no estiguin a l'abast dels rics.

Audiovisual: Carpetes blaves

Mentre les veritats oficials es compten a través de superproduccions, corre el risc d'ofegar en secret la tragèdia d'un poble si no l'expliquem nosaltres. A través d'aquest audiovisual s'ha treballat per a treure a la llum el tema de milers de ciutadans bascos torturats que han estat víctimes de la violència dels Estats i que no tenen objeccions. “En 2016 vaig tenir l'oportunitat d'assistir a les sessions de presentació i lectura de l'informe de l'Institut Basc de Criminologia sobre els casos de tortura en la CAB de 1960 a 2015, i vaig pensar que marcava el principi d'una època, que comencem a parlar de reconeixement i reparació, i que si no fos així els carrers s'omplirien de gent. Estava equivocat, era el final d'una època per a alguns, el moment de tancar el calaix, i davant això tampoc es van omplir els carrers, com jo crec”, compte l'autor del documental Ander Iriarte.

La publicació de l'invisible té una importància intrínseca, però més encara si aquesta pràctica encoberta d'intencions polítiques ha estat massiva i sistemàtica. “En un entorn ampli d'Euskal Herria trobaràs pocs que neguin la tortura, però crec que com a societat no hem sabut calcular i gestionar el pes del tema”, diu Iriarte. “També és un documental per a ajudar al fet que els torturats comencin a organitzar-se”, subratlla l'autor.

Premsa: Zugazart

Els dibuixos es prenen sovint com una cosa infantil. El que llegeix còmics no ho considera lector. No obstant això, són molts els que dibuixen críticament la punta del llapis, sovint des de l'humor, però temes d'actualitat.

Unai Iturriaga va començar al juny de 2019 la signatura Zugazart en el periòdic Gara i han premiat la trajectòria d'aquests quatre anys. Vagues obreres, atacs contra el basc, Enrique Maya, bertsolarismo, presos polítics bascos, Policia, decadència d'Osakidetza, mà d'Irulegi, Palestina, Ucraïna, el Brasil.. són moltes i diverses les actuacions que representa en blanc i negre. “Amb els quals mereixien rigor i encert, amb els quals necessitaven amb afecte i tendresa”, va escriure el propi Iturriaga, com a reconeixement a la trajectòria del seu predecessor, a qui també podem aplicar aquestes paraules.

Ens ha confessat que en funció de la inspiració i dels temes que li interessen té “ratxes”, però està agraït el premi: “Per casualitat vaig haver d'estar explicant a uns altres què faig i per a què faig, quan vaig sortir d'una reunió, i és una satisfacció rebre aquest reconeixement del nostre univers”.

Audició: (Min)bizi podkasta

Es tracta d'un material creat per a sortir de la consulta mèdica i oferir suport i solidaritat als qui se senten sols i perduts, a través de les veus, desitjos i cossos de les dones que s'han conegut en aquest lloc. “Cal normalitzar el càncer, som molts els que ens han tocat passar, i hem de llevar la mirada i mirar al malalt i preguntar-li què necessita”, explica Olatz Mercader, de l'associació Iñurri.

Als diagnosticats de la malaltia se'ls obren finestres d'opcions perquè cadascun decideixi com vol passar aquest penós procés vital. “Nosaltres trobem a faltar el material que les dones vam fer dels nostres caps i dels nostres cossos i en basc, i volem oferir-li-ho als altres”, explica Mercadona. En el grup motor hi ha quatre, “però darrere hi ha una hormiguería sencera, i sense el treball i el suport de totes aquestes formigues voluntàries no hauria escoltat podcaste, per la qual cosa aquest premi és per a tots ells”, ha subratllat.

Persones i realitats incòmodes per a la societat porten micròfon i parlen de dolors i pors que volem allunyar-nos. “Enfront dels qui volen tenyir i infantilitzar el càncer, sobretot el de les dones, nosaltres volem dotar de recursos a qui li ha tocat passar aquest marró perquè li faciliti una mica el camí”.

Internet: comunitats Euskal Mastodon

Les xarxes socials han revolucionat el món de la comunicació. Els ciutadans s'han convertit en comunicadors, la qual cosa ens permet conèixer immediatament el que ha succeït en qualsevol racó del món de la mà de protagonistes i testimonis directes. Txio és aquí i allà, però l'ocell ha estat comprat per la segona persona més rica del món, i enguany hem vist que la gàbia de cristall és cada vegada més estreta, ja que s'han posat de manifest els barrots de color "transparent".

L'any en què l'ocell s'ha convertit en farratge de la punta de la dreta, en el zoològic de les xarxes socials hem conegut a un altre animal, el Mastodón que alguns militants vascófilos del programari lliure ja havien posat en marxa des de 2018. “Vam veure una manca, la necessitat d'una xarxa social que funcionés en basca”, compte Yaiza Arrizabalaga (que està en la base d'Izarkom) i Dabid Martinez mastodon.eus (Fundació Azkue, Iametza, Laborategia.eus, Fundació PuntuEUS i Canal Talaios estan en la base de la propietat d'aquest recurs tecnològic”, afegeix la idea:

Aquesta xarxa social és descentralitzada, sense publicitat, i hi ha dues comunitats en basca que ens permeten viure tot l'any en basc. “És molt difícil canviar les inèrcies de la gent, però a poc a poc es veu la voluntat de la gent de fer les coses diferents”, ha assenyalat Arrizabalaga. “Creiem que altres xarxes socials, basades en valors i sense ànim de lucre, són possibles”, continua Martínez. Més de 4.000 membres componen la comunitat basca de Mastodón. Totes dues comunitats estan federades entre si, en bon ambient, i el premi és per a tots dos, per a tota la comunitat.

Campanya: Exàmens en basc

Els adolescents són els protagonistes de la primera línia de la campanya, acompanyats de pares i professors. La lluita pel dret a passar els exàmens en basc en Seaska es remunta a fa sis anys, però l'enduriment de l'actitud del ministre francès d'Educació, Blanquer, ha portat a les ikastoles del País Basc continental a sofrir importants retards i ha anat reforçant la mobilització i aconseguint una gran repercussió.

No és una reivindicació, sinó que van sorgint alternatives fins a aconseguir les peticions bàsiques que fan. “Tenim una comissió oberta a pares, treballadors i als membres de l'oficina de Seaska, i reflexionem i fixem de manera participativa els diferents eixos de treball: elaborant esmenes alternatives amb el suport del Col·legi Basc, per exemple”, ens compta el professor Mañolo Espellet.

El premi està dirigit a estudiants i companys de viatge que any rere any lluiten perquè els seus descendents tinguin més sort i no hagin pogut fer-ho. “Aquest premi de Gureta és un reconeixement de tota Euskal Herria, una font de motivació i una oportunitat per a animar als euskaltzales dels set territoris a la mobilització gegant que estem preparant per a la primavera”, recorda.

Meritori: Oihana Goiriena

El periodista Pablo González complirà un any presoner a Polònia, mitjà atrapat per una tempesta perfecta. Captivat sense judici, és segrestat sense proves fundades contra ell i s'ha deixat incomunicat al comunicant en la impossibilitat de defensar-se públicament.

Amics i familiars no s'han quedat de braços plegats, i sobretot hem vist a Oihana Goiriena, la dona de Pablo, denunciant allí i aquí la injustícia. Sigui en els grans i petits mitjans de comunicació, en el Parlament i en els formatgeries, reivindicant la llibertat del seu marit en tots els llocs necessaris. Contant el que ha passat, transmetent força i amb tota dignitat, defensant el lliure periodisme, i recordant a aquest ofici que últimament veiem tan summament sumit en les elits econòmiques i polítiques que la seva bellesa està en l'honestedat.

“Pablo, tenint en compte on i en quina situació es troba, està bé, encara que s'hagi aprimat molt”, ens diu i segueix: “Ara estem a l'espera de la seva pròxima vista a la fi de febrer, a l'espera de la resposta judicial”. Aviat passarà un any en la presó i aprofitaran per a posar en marxa la pròxima campanya, recordant que l'associació Free Pablo va ser creada pels seus veïns i des d'aquí treballen, també està en marxa la campanya de micromecenatge.

“El premi ha estat una gran sorpresa, però aprofitem per a reivindicar la llibertat d'expressió i el periodisme compromès”, subratlla Goiriena. El premi ha estat perquè s'ha convertit en la cara d'aquesta lluita.

Agraïm a les següents entitats patrocinadores d'aquest esdeveniment:

  • Diputació Foral d'Àlaba
  • Diputació Foral de Bizkaia
  • Emakunde
  • Govern Basc, Departament de Cultura i Política Lingüística
  • Diputació Foral de Guipúscoa
  • Kutxabank
  • Caixa Laboral
  • Govern de Navarra. Euskarabidea, Institut Navarrès del Basc