Es tracta d'un dels grups d'hardcore aragonesos més coneguts de la dècada de 1990, testimoni de mil i una baralles i aguila. A la fi de febrer, el grup ha tornat per a fer front a l'auge del feixisme a Catalunya i oferir alguns concerts, seguint la seva filosofia lluitadora.

I així, en el Gaztetxe d'Arrasate ens hem ajuntat cent i escaig, el 2 de febrer, un diumenge a la tarda, seguint la convocatòria que s'ha repetit de boca en boca. Igual que en el concert de Bruce Springsteen, alguns han portat cadires per a fer cua, però avui dia hi ha lloc per a tots.

La gent està esperant nerviosament, fent lloc, acostant-se per darrere. Després d'un sample de la txalaparta, l'equip ha començat a tocar en el tub de piragüisme de la ciutat. Adeu preocupacions, remordiments, adeu tot. Empentes, suors, abraçades i punys aixecats cridant cors.

Però això no és un pogo rebel a l'ús. T'empenyeran, però no caurà ningú. Tres vegades va trepitjar el meu peu el desconegut, i a les tres el boig ball es va parar i em va demanar perdó. I en les tres ens hem contestat cantant.

Aquest idilico aura, tal vegada massa, no ha caigut del cel, evidentment. Els principiants en el tema no tenen per què saber-ho, però l'escena hardcore no és com les altres. Es basa en l'autoorganització i l'autogestió, incloent-hi les xarxes de sales, productores i distribuïdores.

Amb gran amistat i complicitat es pot fer real una iniciativa d'aquest tipus. Cal destacar que només s'han tret mòbils en moments concrets per a fotos i vídeos. Ningú necessita etiquetar a ningú en els Stories.

Han tocat cançons ràpides i tota una sèrie de lletres reivindicatives plenes de metàfores. No ha quedat una sola cançó fora. Els aficionats han abandonat el gaztetxe amb la samarreta “Foc al cel dels corbs”, banyada en suor i sense poder ocultar el seu somriure. No s'ha parlat de nostàlgia, no s'han comptat batalles. El que érem i serem, entre danses i cançons, res més.