Després de diversos segles de regne propi, en 1512 el regne de Castella es va llançar a conquistar el regne de Navarra mitjançant les armes i fent-li vessar sang. Allò no hauria d'haver succeït mai.

En 1609, el rei francès Enric IV va enviar a Pierre de Lancre a parar suposadament l'encanteri, castigant en la pràctica la llibertat de les dones i l'ús del basc. Allò no hauria d'haver succeït mai.

Després de la Revolució de 1789, els poders francesos van declarar la guerra al basc i van aprofitar l'escola per a imposar per la força el francès en una part del nostre territori. Allò no hauria d'haver succeït mai.

En 1968 el guàrdia civil va assassinar a Txabi Etxebarrieta, militant d'Euskadi ta Askatasuna, en Bentaundi (Tolosa). Allò no hauria d'haver succeït mai.

En 1972, de la mà del terrorista Franco, l'empresa Iberdrola ens volia imposar una central nuclear en Lemoiz. Estratègicament suposava un perill i una massacre contra la bogeria. També van començar a construir, embrutant les nostres terres i paisatges. Allò no hauria d'haver succeït mai.

En 2003 van tancar el periòdic Euskaldunon, detenint i torturant a 10 persones. Allò no hauria d'haver succeït mai.

En 2009, el govern espanyol, en col·laboració amb el francès, va segrestar i va assassinar a l'incansable militant Jon Anza. Els familiars i Euskal Herria van passar diversos mesos sense saber on estava. Allò no hauria d'haver succeït mai.

Podem estendre'ns sobre exemples que no degueren succeir, perquè la crueltat i la violència dels enemics no han tingut límits. Tot allò no degué succeir mai, però la lluita que s'ha deslliurat de tot allò no és més que l'efecte del que no hauria d'haver succeït. El nostre poble ha exercit el seu dret a l'autodefensa, amb encerts i errors, i hauríem de presumir de la seva capacitat de supervivència. Per tot això, encara podem somiar amb una Euskal Herria lliure. Els enemics ens han guanyat una dura batalla, alguns s'han ajupit, ens han posat sobre l'esquena de les botes, i les declaracions dels últims dies, aquestes botes s'estan llepant sense complexos i en nom de tot un poble.

Davant això, els enemics se senten molt còmodes. Mai he vist que es reconegui el fet i es demani perdó, encara menys penediment o compromís per a alleujar el sofriment causat. Per contra, les condecoracions, els homenatges, o els indults han estat rebuts pels qui han actuat a les seves ordres. L'últim cas s'ha produït a l'octubre, quan el guàrdia civil que va provocar la baralla d'Alsasua ha estat condecorat.

Hem caigut tan baix que alguns han arribat a portar a la reflexió pública de no fer els compliments de les filles i fills del poble que durant tants anys hem estat segrestats. Els resultats són clarificadors: En 2020 es van alliberar 28 presos polítics bascos, només set van rebre la merescuda rebuda pública, i aquest any dos de cada 25 presos van ser alliberats.

M'implicé amb 14 anys en la lluita per l'alliberament nacional i des de llavors faig i faig la meva petita aportació, però estic desolat perquè no veig la determinació, el compromís i la dignitat que vaig trobar en aquella època en aquests llargs anys. És hora d'abandonar els processos de debat que tenen les seves conseqüències fixades des del principi, de dur a terme una reflexió real i de posar sobre la taula els avanços que s'han donat en l'alliberament de la nostra nació, així com en la construcció d'un món nou, i a canvi de què.

Jo personalment prefereixo morir dempeus a viure de genolls!