Tots sabem que tot espanyol té, com a Madrid, en Abaltzisketa o Amoroto, tot el dret a viure en castellà, i no sols el dret, sinó també el deure de saber-ho, perquè així ho estableix l'article tercer de la Constitució del 78 –no oblidem que està en el preàmbul de la Constitució, és a dir, dins dels articles més essencials–. Els altres idiomes, en el millor dels casos, podrien ser utilitzats en el seu propi territori, però amb cura, sense molestar als que no saben. Com va ser el debat d'aquest article en la ponència, en la comissió i en el congrés? No va ser la introducció del concepte “nacionalitat” la que va provocar el terratrèmol, i els militars no van participar, almenys de manera ostensible, però sí que va tenir el seu recorregut.

Com és de suposar que es coneix la dinàmica dels últims quaranta anys, en el dret d'autodeterminació, igual que Letamendia, van destacar els catalans sobre les llengües. Per descomptat, el punt central del debat va ser el diferent tractament entre les llengües: des del punt de vista dels espanyols, a una única nació espanyola li correspon l'espanyol com a únic idioma obligatori, i les llengües de les nacionalitats poden ser oficials en el seu territori però sense molestar als parlants espanyols. Quines propostes van presentar els catalans?

Els membres del Grup Parlamentari Minoritari Català van presentar una esmena al primer paràgraf de l'article proposat pels “pares” de la Constitució. Volien modificar el primer paràgraf del següent mode:

Totes les llengües nacionals seran oficials en els seus territoris. El castellà serà la llengua oficial dels òrgans de l'Estat, sense perjudici del que hagi ocorregut en el municipi.

Es veia clarament el que volien: Que a Catalunya (i a Euskadi i Galícia) el català (basc i gallec) sigui oficial, almenys en la mateixa proporció que el castellà, i assumint que la llengua dels òrgans de l'Estat fos el castellà. Quant al segon paràgraf, l'esmena de la Minoria Catalana establia que en els territoris autònoms amb llengües diferents al castellà, cada estatut autonòmic definiria “el caràcter oficial exclusiu o transitori cooficial amb el castellà de la respectiva llengua”.

Davant la falta d'avanços en aquesta esmena, es va retirar en la Comissió d'Assumptes Constitucionals i es va plantejar una nova, la de reserva, si la primera no tenia un bon pla:

Les altres llengües d'Espanya seran també oficials en els territoris autònoms d'acord amb els seus recintes. Tots els residents en aquests territoris tenen el deure de conèixer i el dret a usar a aquelles llengües.

A l'hora de justificar l'esmena es va argumentar que el reconeixement de l'oficialitat era el següent: “quedaria minimitzat si no s'ajusta amb l'obligació que tenen en territoris autònoms, amb també oficials de conèixer-les”.

El Grup Parlamentari Basc, per part seva, va proposar agrupar els dos primers paràgrafs de l'article “dels pares” i redactar-lo de la manera següent: “El castellà és la llengua oficial de l'Estat i les altres llengües d'Espanya són també oficials en els territoris, d'acord amb els seus Estatuts”. Privació del dret i, en particular, de l'obligació al castellà.

Per a la UCD (més discreta) i per a l'AP (més brusca), calia assenyalar la clara diferència entre les llengües (és a dir, entre els parlants), és a dir, entre el castellà i la resta: “amb arguments que anaven des de la universalitat de la llengua de Cervantes a la protecció dels castellanoparlants residents en territoris amb llengües pròpies que podien veure amenaçat l'ús de la seva llengua materna”.

En el debat de la Comissió, Trías Fargas, a diferència del dret d'autodeterminació, va defensar amb entusiasme l'esmena de la Minoria Catalana. Primer, va afirmar que els catalans acceptaven el bilingüisme, però que la diferència entre el castellà i el català feia necessari prendre mesures per a aconseguir la igualtat de les dues llengües, especialment el coneixement del català com a llengua obligatòria a Catalunya i donar al català alguns avantatges respecte a l'oficialitat a Catalunya. Això era necessari, en la seva opinió, per a aconseguir la paritat i l'equilibri entre les dues llengües.

Per al diputat del PNB, Iñigo Agirre Kerexeta, el fet que el castellà sigui oficial en tot el territori espanyol implica el seu coneixement i ús i la seva utilització

La reiteració pot interpretar-se textualment com es va nacionalitzar una llengua sobre, en clar un atemptat contra l'esperit d'igualtat i que respecte pel reconeixement cultural del reconeixement cultural de les nacionalitats i regions de l'Estat ha d'inspirar, tret que precisament es pretengués la clàusula defensiva per al castellà. (…) La Constitució nominal implica una política reparadora de situació de prolongada injustícia i prolongada discriminació.

En ple debat, Felip Lord, de Socialistes de Catalunya, va proposar una esmena, en concret, la següent frase: “Els garantiran els mitjans perquè tots els residents en els territoris autònoms coneixen la llengua respectiva i el dret a usar-la”. Opinava que no podien

Els desitjos dels catalans, si no assegurem des de la Constitució unes condicions d'existència i desenvolupament iguals per al català i el castellà a Catalunya”. (...) de cap manera conté elements de coacció per als habitants de les comunitats autònomes, a les comunitats autònomes d'altres àrees temàtiques, als quals s'asseguren en canvi, l'euskara i l'ús de la llengua de la llengua d'adopció, si es tracta de practicar el pràctic i usar-lo.

Tampoc es van acceptar les esmenes possibilistes, i van guanyar les que volien assentar per sempre la llengua dominant. Així caminem, tal com caminem. Per als qui volem canviar el nostre estatus polític-lingüístic, és interessant tenir un ull a la transició espanyola, a l'acte-reforma del franquisme, perquè d'aquí venen molts impediments.