Ara, a la volta de Durango, estem a casa, entre les muntanyes que durant segles han estat els nostres refugis. Aquí, on ens sentim tranquils i assegurances, al nostre ritme, en el nostre racó, hem tingut temps per a reflexionar sobre les nostres opressions i privilegis.

Ens van parlar sense pèls en la boca a Durango, cadascun amb la seva veritat. Agraïm la difusió de la fotografia de les diferents realitats i partim de la reflexió a partir del reconeixement de totes aquestes opressions. Perquè de l'una o l'altra manera tots som privilegiats i oprimits, deixant a un costat les jerarquies. Com a dones* de poble i classe oprimida, perquè tenim clar que el dolor dels altres és nostre, i que nosaltres no serem lliures fins que tots ho siguem lliures.

En les jornades esmentades, igual que moltes altres, sentim que la nostra lluita era marginada, invisible i de segona categoria. Encara que s'anunciava que el basc anava a estar en el centre, aviat ens vam adonar que anava a ser al revés. En les xerrades, tallers i debats que es van impartir, l'ús del basc no va aconseguir el 40%.

Vam haver d'escoltar alguns missatges dels assistents en llengua colonial. En algun moment, a més, des d'una posició d'orgull i poder, van voler vendre que la llengua colonial era més apropiada que el basc, fent-nos entendre que el basc no serveix per a explicar algunes coses. Tenim tants exemples com per a emplenar aquesta pàgina per a comptar els atacs contra els drets dels euskaldunes. Sense cap mena de treball per a gestionar aquest tipus de situacions. Estem en una permanent colonització d'aquest país colonitzat.

És tan invisible l'opressió que en el final de les jornades, de nou des d'una posició de poder, van voler fer-nos creure que el tractament que se li va donar al basc era digne de celebrar-se. No va haver-hi cap autocrítica sobre la situació d'exclusió que va sofrir el basc.

Resumint: la llengua no és neutral, hi ha dues llengües opressores en aquest poble (espanyol i francès) i una altra oprimida (basca). L'arma més important i eficaç de la colonització és la llengua, i cada vegada que usem el llenguatge colonial en aquest país, ens aprofundim en la nostra colonització i ens allunyem de la decolonía. Sent això així, parlar en basc és una acció feminista.

El llenguatge, entre altres coses, ens dona una manera de veure el món. Igual que en altres pobles d'origen, és una eina imprescindible per a la comunicació i l'equilibri amb la terra. El que dona nom a les nostres muntanyes, als nostres rius, als animals i als arbres ens ensenya el camí. Es tracta d'una visió especialment mantinguda en el medi rural, que es cobreix de manera ordinària pel maó i ciment de les ciutats. Ha quedat palès que en aquestes jornades, pel fet que nosaltres coneguem la ciutat, els ciutadans no tenen notícies nostres. Les dones rurals* hem estat especialment en el punt de mira del sistema heteropatriarcal i colonial pel nostre paper històric en la defensa de la terra i del llenguatge. Mentre teoritzem des d'Euskal Hiria, Euskal Herria s'està ofegant. En aquest atac constant contra la terra i la llengua, les nostres mancances des del feminisme són evidents. Encara que la defensa de la terra i dels pobles originaris és la defensa de la vida mateixa.

De cara al futur, tenim clar que el treball que tenim a les nostres mans és treballar i fer públic aquest enfocament. També tenim clar que entre les prop de 3000 dones* que ens reunim, és molt més el que ens uneix que el que ens separa, i construint ponts des del reconeixement mutu, aconseguirem construir una Euskal Herria feminista, euskaldun i pegada a la terra. Tots junts, en auzolan.

*Signen el següent article: Inés Matxiarena (grup de dones feministes de Goldatz Bera), Uhaina Apezetxea (grup feminista de Baztan), HARRI Arrijuria (Plazara dantzara), Helena Xurio (feministes de Zugarramurdi), Lorea Flores Compains (grup de dones de Lesaka), Mikele Etxekolonea Deu (Malizemura).