Fa uns anys vaig escriure un petit llibre sobre Tene Mujika, que es diu Udazken argitan. Quan vaig començar a fer aquest assaig biogràfic, em vaig trobar amb el nostre protagonista d'avui, el senyor Watson Kirkconnell. En 1928 Kirkconnell va publicar un bonic llibre d'antologia European Elegies, que incloïa entre les triaves seleccionades un poema de Tene Mujika traduït a l'anglès. Segurament, perquè Mujika és dona, no s'esmenta molt que va ser (i és) el poema de Tene Mujika un dels pocs que ha rebut aquesta consideració en la literatura basca.

Us explicaré per què i com va fer el llibre de la portada blava i antiga de Kirkconnell, Waston Kirkconnell, i com va arribar el poema de Tene Mujika.

Watson Kirkconnell va néixer al Canadà i es va convertir en un intel·lectual conegut, important i polèmic. Fill d'una família escocesa que parlava d'un dialecte gaèlic avui desaparegut, mantenia una forta vinculació sentimental amb les tradicions del país d'origen familiar. També seguia una altra tradició més trista, bastant estesa entre els descendents d'emigrants europeus: era racista.

De jove va parlar i va teoritzar sobre la raça superior dels protestants anglosaxons blancs. Però també era aficionat a la poesia i a la llengua, i els estudis en aquests camps generaven unes certes contradiccions en el seu pensament, perquè si vols les llengües, estaràs disposat a acceptar que no hi ha una millor llengua que l'altra, i, per tant, a adonar-se que la capacitat de sentir i crear miracles és igual entre les persones que parlen aquestes llengües. En aquest camí resulta més difícil continuar sent un racista cultural.

La seva dona va morir en 1925 i el seu punt de vista va canviar una mica. En el seu honor va fer European elegies. El llibre és sorprenentment bonic. Es tracta d'una col·lecció en anglès de poemes de triava de 40 llengües diferents a Europa, classificats per estacions: de primavera, d'estiu, de tardor, d'hivern. I allí apareixen, a la tardor, les paraules del nostre poeta Tene Mujika. Aquí tens un bon començament en anglès:

Gone is the grace of summer. Gone at last,

& '97; &' 97; & '97; &' 97;.

Gone is the summer: that its grace is χ

mountain and beli remind.

Sabem, perquè ho explica en el llibre, que el va comptar amb l'autorització de Tenere per a publicar i traduir el poema. També penso que Watson Kirkconnell va conèixer a Mujika a través de l'euskaltzale Zirilo d'Arzubiaga, que és el nom basc que esmenta a la cantonada del llibre; sabem que Zirilo Arzubiaga es va exiliar a Anglaterra en 1936, i jo he arribat a la conclusió que Arzubiaga anava a tenir alguna relació amb Anglaterra i anglès, i d'aquí el coneixement de Connkelki.

La veritat és que al nostre protagonista, al senyor Kirkconnell, l'elaboració d'aquest llibre li va obrir una mica el seu punt de vista i va començar a pensar en la societat multicultural canadenca. Va reivindicar la riquesa lingüística del Canadà i la va teoritzar sobre una imatge, és a dir, per a ella la societat canadenca havia de ser un tapís multicultural i multicultural.

Parlem de l'obertura de la perspectiva de Kirkconell. Però també es va obrir “una mica”. I és que, encara que el seu raonament va arribar al reconeixement de la igualtat d'altres cultures europees que no eren anglosaxones, no va poder mirar al mateix nivell les cultures dels pobles originaris del territori en el qual vivia. Jo crec que difícilment es reconeixerà als membres d'un poble colonialista, perquè això tindrà conseqüències polítiques directes, per exemple, si els altres són iguals, no menys, com es dona dret a conquistar i dominar les terres alienes? És a dir, què estàs fent en un territori que no és el seu? O com organitzar un Estat sense comptar amb els que estaven abans que tu?

No obstant això, les seves aportacions al pensament cultural canadenc han estat fonamentals. I, entre altres coses, els intents actuals de revitalitzar les llengües indígenes canadenques formen part del patrimoni dels arguments de Kirkconnell a favor de l'adopció d'un teixit cultural plurilingüe en la societat canadenca.

Amb aquesta petita història podem observar que els camins de l'opressió són confosos i les contradiccions humanes infinites.