Fa uns mesos vaig llegir un llibre molt interessant: National thougth in Europe. A cultural history, de Joep Leerssen, en versió catalana (El pensament nacional Europa, Editorial Afers, 2019). Explica com es va produir a Europa el desenvolupament del pensament nacional o, dit d'una altra manera, l'enfocament nacional. És a dir, no és el que anomenem ideologia nacionalista exactament, sinó com apareix en el segle XIX aquesta nova manera d'entendre la societat: les nacions, com a grups de gent diferents i específics, cadascuna amb el seu dret a existir, caracteritzat per una identitat i una cultura particulars. Com jo entenc, pensar sobre la societat tenint en compte les nacions és utilitzar una altra categoria d'anàlisi, com el gènere o la classe. Després, a partir d'aquí, quines ideologies es projecten, aquest és un altre debat.

El pensament nacional estava atent a la criança del romanticisme i una bonica branca va ser l'interès d'alguns europeus per les manifestacions culturals d'altres pobles del seu entorn. A través d'aquest llibre he conegut a un d'aquests europeus, el simpàtic Johann Gottfried Herder.

Els Herder pensaven que tots els éssers humans, com a éssers de Déu, comparteixen una dignitat fonamental, i que no existia un millor que l'altre. I llavors, si tots són iguals, per què tanta diversitat en les llengües? Considera que els éssers humans no utilitzen només un llenguatge, sinó molts perquè totes les llengües estan adaptades a les seves condicions de vida. És més, la humanitat no es caracteritza per ser un llenguatge, sinó pel potencial del llenguatge per a desenvolupar la diferència.

Amb aquest enfocament s'inicia una nova manera d'entendre la cultura: l'ecologia cultural. Aquest enfocament va permetre valorar qualsevol producció cultural, realitzada per qualsevol cultura, encara que no es trobés en els "estàndards de qualitat" de l'època, perquè el que produïm els éssers humans sempre té sentit, perquè és una demostració fonamental per a cada paisatge cultural i una mica d'orgull.

L'altre costat fosc d'aquesta ideologia estava a França amb el seu pensament il·lustrat. Els il·lustrats francesos pensaven que unes cultures són més importants que unes altres, i en nom de la millora social el millor era l'assimilació i la uniformitat. Irònicament, Herder es burla de la "millora per assimilació" que es proposava d'aquest pensament:

“Que lamentables eren els dies en què encara hi havia nacions de diferent naturalesa! Quants odis, quants xenofòbia! Quins prejudicis patriarcals! (...) Pensament provincial, idees estretes, barbarisme etern! Ara, gràcies a Déu, s'han esborrat totes les nacions, tots ens estimem, o millor encara, ningú ha d'estimar a ningú més!”

Ara que els conec, i sé que en dir que Herder va estar en l'origen del nacionalisme alemany arrugaran el front (a mi també m'ha passat...), vull deixar clar que, pel que sembla, nostre Herder estava molt lluny de l'imperialisme supremacista que més tard dominaria el nacionalisme alemany. Considera que una vegada alliberats de manera nacional tots els pobles, i després que les nacions tinguessin els seus drets reconeguts, les guerres desapareixerien perquè no quedarien ni les causes imperialistes que les provoquen. Al mateix temps, va rebutjar el racisme i va defensar explícitament als negres, una actitud absolutament única per a aquesta època, insistint "malgrat la diversitat de la forma humana, a tot arreu de la Terra hi ha un sol home i ell"; "És una raça humana, treballem i sofrim, sembrem i collim".

Dins de quinze dies continuarem parlant d'ecologia lingüística i riquesa lingüística. El nostre pròxim protagonista serà Waston Kirkonnell, concretament el llibre de Kirkonnell, European elegies.