- El passat 20 de setembre, en el ple de política general, Joseba Egibar va sol·licitar a EH-Bildu: “Cal dir que sí, em mullaré, encara que ELA em retragués”. El portaveu jeltzale volia dir que, d'avançar en l'acord de bases per a l'autogovern, EH-Bildu hauria de mullar-se, aprovant la reforma de la RGI (per descomptat, tal com està pactada amb el PSE per a retallar l'ajuda) i donant suport als pressupostos. De pas, aquest fragment de la conferència d'Egibar va ser recollit en El Correu i Deia, però no en Gara i en Berria. Cridaner.
La frase de Joseba Egibar té la seva essència, ja que ha deixat diversos fets molt a la vista.
Primera. Des del punt de vista del PNB, l'acord sobre el dret a decidir té el seu preu, donar suport a la seva política neoliberal.
Segona. El PNB ha insultat i humiliat al seu aliat, al qual ha derrocat: no ets autònom, perquè ets dependent del sindicat majoritari.
La tercera és que estableix un altre criteri d'homologació: durant anys, també ara, han acusat l'esquerra abertzale de falta d'homologació ètica. L'últim que han inventat és que seran veritablement dignes de confiança quan donin suport a la política d'aquest govern, que ELA no pot tolerar.
M'ha cridat molt l'atenció l'article que ha escrit Igor Arroyo en 'Berria': El secretari general adjunt de LAB enalteix l'acord entre el PNB i EH-Bildu sobre les bases d'aquest. No hi ha males paraules respecte a l'aliat Egibar. Sí, en canvi, del sindicat majoritari, que segons Rierol
"beneficia" tant al PNB com al propi partit
Segurament l'aspecte més dolorós d'aquesta interpel·lació no és evident: Egibar insulta a EH-Bildu perquè el PNB realment no valora l'acord de bases que l'esquerra abertzale ha qualificat de “històric”. Perquè no s'insulta, i menys en la plaça, a qui un vol ser company de viatge. L'insult posa de manifest que no hi ha intenció d'anar per aquest camí, la qual cosa Urkullu va repetir de manera reiterada en el mateix ple: que seria un error acceptar un nou estatut amb el suport del 60% (EH-Bildu), que el text articulat que es decideix necessita una porta oberta a Madrid...
No sé si l'esquerra abertzale farà els deures que li ha encarregat Egibar. Però la veritat és que l'acord sobre les bases està profundament adormit, una vegada posat en mans d'una comissió de juristes (entre ells, assistents com Jaime Iganacio Del Burg). Pel que sembla, acabaran el seu treball després de les eleccions municipals, forals i europees de maig (mentre no sorgeixi més “festa de la democràcia”). Després, les circumstàncies.
El que va succeir en el Ple de Política General ha tornat a posar de manifest l'actitud del PNB, la qual cosa li importa l'estatus de sobirania, la seva manera de mostrar la seva hegemonia contra l'esquerra, que manxola amb delicadesa en l'acció parlamentària i de govern…
Per això m'ha cridat molt l'atenció l'article que ha escrit Igor Arroyo en Berria: El secretari general adjunt de LAB enalteix l'acord entre el PNB i EH-Bildu sobre les bases d'aquest. No hi ha males paraules respecte a l'aliat Egibar. Sí, en canvi, del sindicat majoritari, que, segons Rierol, beneficia tant al PNB com al propi partit en general.
Crec que això ha deixat al descobert algunes coses que ja es coneixien abans: ELA és un obstacle objectiu perquè les esquerra basques s'homologen en la política institucional donant suport a les polítiques de la dreta. I ELA és un obstacle perquè la història de l'oasi basc que pretenen vendre els jeltzales es consolidi definitivament; una història o discurs que dona un ressò adequat des del matí fins a la nit a les xarxes clientelistes i mediàtiques en les quals estem immersos.
En ELA estem orgullosos del paper que hem assumit. Que criticar a Arnaldo Otegi pel que diu és el més fàcil, jo li juro que no és així. No és fàcil construir l'oposició, fer pedagogia del discurs alternatiu, atreure militants per a un projecte de transformació dia a dia i per a enfrontar-se als poders. Per contra, és difícil i fatigós. Pitjor encara, la victòria no està assegurada. És tot el que cal fer.
Jo crec que cal descartar una quimera: la majoria institucional no és real; no es pot atacar al cel; l'esquerra no està a menys de descendir a l'infern de la precarietat; no hi ha sobirania sense guanyar aquestes majories que empobreixen; hem d'acceptar que en aquests temps de l'hegemonia neoliberal cal fer una travessia en el desert fins que es formi un nou “bloc” (si l'aconseguim). Aquest bloc sí que seria “històric”, i no un acord sobre bases, al qual es burla ELA, sinó un dels signants.
IGOR Arroyo fa referència al comunicat fet públic fa un any per ELA i LAB. Jo també estic d'acord amb la necessitat del seu desenvolupament, assumint el compromís expressat en el text: “Promoure aliances d'esquerres i col·laborar. Per a això, és necessari que l'esquerra política prioritzi l'agenda social com a base de l'agenda sobiranista”.
Ens reunirem en les manifestacions.
Xabi Anza, membre del Comitè Executiu d'ELA.