“Un fantasma recorre Europa: el fantasma del comunisme”. Així comença el Manifest Comunista que va escriure fa 174 anys. Marx i Engels van començar a explorar el camí del socialisme científic. Al març de 1871 va tenir lloc la revolta que va sembrar amb el primer programa de treballadors. Viu la Commune! Darrere de la tornada s'ocultava el clam d'una nova societat i, més enllà d'aquest clam, la idea s'havia transformat. Es va posar damunt de la taula una de les primeres experiències que van articular el poder dels treballadors quan van canviar per l'estat comú de la burgesia. La classe obrera va florir formes de programa i estructura que defensessin els seus interessos.

El capitalisme ja havia arribat a la seva fase més alta, la fase imperialista, i així va arribar la Primera Guerra Mundial, la guerra interburgesa entre les grans potències del món. Quan el capitalisme està en auge, la guerra és l'única oportunitat que té de sortir de la crisi.

Mentrestant, dins de la socialdemocràcia es van intensificar els debats. Factors com el parlamentarisme europeu, la irresponsabilitat davant les massacres colonials o l'auge del nacionalisme van obrir la porta al reformisme en la majoria dels partits europeus. Debats teòrics i pràctics; eficaços i tràgics. Milions de treballadors van perdre la vida en la Gran Guerra per deixar la classe obrera en mans de la burgesia nacional, encara que es van posar les bases per a la revolució de 1917, i de la guerra de classes es va emportar la consigna a la pràctica.

De fet, el segle XX va ser el segle de les revolucions socialistes a Europa. Després de la Revolució Soviètica, en la primera meitat del segle, els intents revolucionaris es van multiplicar en la majoria dels països europeus. Van ser les dècades del cooperativisme, del concatenismo i dels intents revolucionaris, però també de la reacció cap a ells. L'auge del feixisme i la traïció del reformisme van tornar a posar en marxa la guerra en els anys 30 d'Europa i va caldre fer front a una sagnant batalla contra feixismes diversos. Però la resistència va ser gran: brigades internacionals, maquis, partisans, exèrcit vermell... I en la victòria del 9 de maig de 1945 es va materialitzar l'èpica revolucionària, que va donar pas a les repúbliques populars de l'est. Va accelerar els processos de descolonització i va ser un impuls per als processos d'alliberament nacional. Aquesta experiència va permetre experimentar en nombrosos àmbits, tant culturals com econòmics, així com en les relacions interpersonals.

La crisi del petroli, la idea There is no alternative de Margaret Thatcher, la caiguda de la Unió Soviètica i la construcció de la Unió Europea van donar inici a la fase històrica actual. A conseqüència de tot això, l'ofensiva capitalista econòmica, política, militar i cultural va colpejar amb més força que mai a la classe obrera i va ser destruïda per l'organització obrera. És la fi de la història?

Però la realitat manifesta una vegada i una altra el que els poderosos volen ocultar: en el sistema de dominació capitalista, la vida no està assegurada de cap manera. Guerres, pandèmies, fam, desastre ecològic... Són les conseqüències d'aquest sistema. Per tant, és imprescindible construir un sistema que superi al capitalisme si volem sobreviure com a espècie; i encara queda per construir la història del socialisme. Les experiències hagudes ens demostren que la societat pot organitzar-se d'altres maneres i ens permeten corregir els errors haguts anteriorment.

Per tant, avui dia, ens correspon a nosaltres aprendre del fracàs i sumar-nos a la construcció històrica del socialisme. Fer possible un model de societat que, igual que les generacions anteriors, rebaixi la burgesia als interessos dels treballadors sota la bandera vermella. Des d'Euskal Herria, fins que es materialitzi el projecte dels treballadors i treballadores al costat d'altres nacions oprimides. Perquè la història no acabi, continuem lluitant.

Xabier Lasa Arrizabalaga és membre d'Askapena