No és una bona entrada, és veritat, però estic fart, fart i enfadat, no puc acceptar el que ens està ocorrent una vegada i una altra, perquè no és el problema dels altres, sinó el nostre. És veritat, no és la primera vegada que afronto aquest tema amb ganes, però, desgraciadament, no crec que sigui l'última. Sembla que la barbaritat que ens comuniquen els mitjans de comunicació avui sí, però demà també. Em refereixo a la violència contra la dona.

Portem anys pujant i baixant la violència sexista, però jo no estic d'acord, ni a analitzar el problema, ni amb l'actitud de l'Església, ni amb la metodologia penal triada per a afrontar-lo. No estic d'acord que és una cosa que ve de fora, i a més, com en altres problemes, la sanció no és una decisió adequada.

Si vull dir alguna cosa, avui també em posaré de cara enrere, perquè d'aquí ve el fil de la malaltia.

Al País Basc dels nostres avantpassats la naturalesa era l'eix de la supervivència. Tant en la vida col·lectiva i social com en la individual, la dependència de l'entorn era total. El sol, l'aigua, el foc, la lluna, la calamarsa… tenien una gran importància en la vida.

Per tant, era imprescindible buscar el control d'aquestes forces per a evitar danys. Aquesta cerca de defenses a través dels ritus va portar amb el temps a completar la religió. Terra, lluna, cel, sol…

La religió del nostre avantpassat, per tant, té el seu origen en la naturalesa i la pràctica basada en aquesta creença ha deixat profundes arrels a Euskal Herria, des del Neolític fins a l'Edat mitjana.

Quan en el segle XVI el cristianisme es va estendre per tota Euskal Herria, va suposar un canvi profund. Entre altres coses, el model privat que provenia del cristianisme per a comprendre la propietat de la terra va donar lloc a les primeres desigualtats econòmic-socials.

L'Església cristiana aviat va mantenir l'abolició de les religions i costums que fins llavors s'utilitzaven en aquestes terres. Els seguidors dels costums van ser acusats de tenir vincles amb el diable; d'absorbir la sang dels nens, d'impulsar les males collites… Aquests van repetir el mateix que abans van fer els cambrers de la Roma imperial amb el cristià, que seguien una altra religió.

A poc a poc aquests nous endevins van anar fent lloc en la societat i el cristianisme es va adaptar en alguns casos a les velles creences (solsticis d'estiu i hivern) i altres van ser rebutjats com una mera superstició, i aquells altres que contraposaven directament la creença cristiana van ser destruïts per mitjà de prohibicions (culte a la lluna, carnestoltes, etc.).

En aquest context hem de situar les bruixes, l'heretgia i la repressió exercida per l'Església. El que després fan seus els Estats espanyol i francès, imposant el catolicisme com a religió única en aquesta part de la frontera. Tenim un clar exemple quan les Corts de Navarra l'assenyalen en 1533: “L'absentisme dels bisbes està provocant el buidatge de les diòcesis i el consegüent augment de l'afició a la bruixa”.

En aquesta època la dona va arribar a convertir-se en l'objectiu prioritari de la repressió i no per casualitat. La dona es vincula al camp màgic, als delinqüents. Per al cristianisme, la dona és font de pecats i li allunya de tots els seus ritus i responsabilitats festives. En la cerimònia i societat cristiana tots els camins són propietat de l'home.

En aquella època, la dona no era res, se li donava valor per a la bruixeria, per a portar als humans i per a més o menys. No obstant això, cal dir que no tots els ritus eren anti-cristians. De fet, també va haver-hi sacerdots cristians barrejats en casos d'inquisició. En l'ambient rural, molts es reunien després de la missa en les coves, amb la participació de tots per a celebrar les festes. En el model cristià, per contra, l'únic protagonista de la cerimònia era el sacerdot, que, com no fa tant, continuava donant l'esquena als reunits.

Així era la “classe de comandament” de l'època, que va anar configurant gradualment a través de l'Església, una estructura de defensa dels seus interessos. Un resultat veritablement negatiu: el “cristià moral” que es manté en l'actualitat.

Van regular tot tipus de conductes. Es van enfrontar a vells costums i creences cristianes, que van ser considerades immorals. D'aquesta manera les velles creences van arribar a ser immorals, amb una vinculació més enllà de la naturalesa. Pertinences de bruixes i heretges.

No tots eren iguals, per tant, encara que alguns eren bruixotes sense cos, símbol de danys i malalties, els efectes directes de la repressió que van sofrir els altres, els corporis. Van ser torturats i cremats en el foc. Quant? Qui sap.

El problema, com hem vist, no és d'avui, perquè és un problema que ve segles a segle, i el terrible mal que té avui, al meu entendre, és negar l'origen. A la qual es nega el seu origen, en negar-se en la mateixa mesura la solució.

És greu, molt greu i no se solucionarà en qualsevol cas, excepte per mitjà d'una educació adequada. Aquí està l'únic instrument que superarà el problema, l'educació adequada, començant amb els nens.

En línia amb el que deia al principi, no veig que les campanyes institucionals que s'impulsin suposin la fi del problema. No veig que l'Església Catòlica, un dels principals creadors, afronti aquest problema amb la força necessària. És més, jo crec que està donant l'esquena, i això és una vergonya.

El fet que durant segles no s'hagin acceptat les barbaritats fetes en el cim, no sols s'hagin buidat les esglésies, sinó que són els borreros de la incurable ferida a la societat cristiana.

Diuen que el celibat és culpable.

Josu Iraeta, escriptor