En les últimes setmanes he estat pendent dels debats sobre la nova Llei d'Educació en la CAPV. No negaré que m'he quedat bocabadat amb les dinàmiques i arguments que han aparegut en elles i, en general, amb els valors i els punts de partida polítics que subjeuen.

M'ha preocupat especialment un argument (polític), que ha estat defensat per un sector de l'espai abertzale que ve del món de les ikastoles: “Cal superar el debat públic-privat”. Aquest plantejament interessat donaria lloc a un llarg debat, però dos són els elements contraposats que realment em sorprenen.

D'una banda, l'argument parteix de la crítica de l'Estat liberal, però complementa una argumentació encara més liberal: que, amb la finalitat de donar resposta a interessos no controlats i privats (és a dir, no pensats en benefici de tots), els centres no públics puguin gestionar lliurement els diners públics (és a dir, de tots), en igualtat de condicions amb els centres públics. Va en contra de la justícia social que busca la igualtat.

D'altra banda, es deixa a un costat que la fi de la dicotomia públic-privada fomenta els valors del neoliberalisme, com tants països i comunitats ens han ensenyat, per la qual cosa només beneficia a la classe mitjana i als rics. Utilitzarem la mateixa argumentació per a pensar i reorganitzar el sistema sanitari? O de pensions?

En un territori en el qual la segregació augmenta dia a dia, pot dir-se que el model d'ikastola que va sorgir fa dècades se salva amb els diners i que està prop de la innocència. La nostra societat està en greu crisi, i l'únic futur possible és afrontar aquesta situació amb una mirada que parteixi de la igualtat i la justícia social. Tot això en detriment de tots, i només per a l'interès d'uns pocs.