Com a espectadors i interessats en l'ensenyament, en continuar amb la campanya electoral, ens venen al capdavant els concerts de la Banda Municipal de la nostra ciutat, aquests concerts que anem tots els anys. Els músics serien candidats a la presidència. El mateix escenari, tots ordenats, la mateixa roba, la mateixa partitura, i amb el consens clar que el sistema educatiu basc no ens tirarà els instruments musicals. L'objectiu d'aquest article és explicar com hem vist aquesta campanya des del punt de vista educatiu.
Els instruments d'una banda s'organitzen al voltant del director d'orquestra formant un semicercle. En l'àmbit educatiu, el director és un poder corporatiu. En aquest moment històric, els drets col·lectius retrocedeixen a favor del poder empresarial. En la dansa de la melodia com a aliança públic-privada, les grans corporacions, any rere any, van adquirint volum i poder polític. Se situen per sobre de qualsevol mecanisme de control democràtic i tenen en l'educació, a més del negoci, una bonica plataforma per a ampliar el seu ideari. A Europa, històricament, el lobby empresarial European Round Table és una partitura "neoliberal-educadora" interpretada pel nostre hàbil conseller, Jokin Bildarratz.
En les primeres files, davant del director, hi ha instruments de corda. El PP i el PNB serien els representants del poder corporatiu en el sòl. Bàsicament tenen un programa similar, la llibertat de mercat. Actuen de manera lleial amb la col·laboració públic-privada, treuen recursos de l'àmbit públic i els posen a la disposició de les institucions privades, concretament de les patronals de l'escola polític-concertada, quan parlem d'educació. En aquesta campanya electoral no han dit ni en els mítings ni en les entrevistes, i molt pocs en els seus entranyables programes. La raó és que han arribat a la campanya amb els deures fets. Els dos últims anys han estat molt llargs per a ells, perquè amb el Concert Educatiu i la posterior Llei l'han deixat tot unit i molt unit. En aquest procés el PP ha jugat el paper d'outsider, però aplaudeix amb les orelles. Ayuso va poder celebrar amb unes cerveses la formulació del Servei Públic Basc d'Educació i cridar la llibertat d'elecció de centre.
En la dansa de la melodia com a aliança públic-privada, les grans corporacions, any rere any, van adquirint volum i poder polític. Se situen per sobre de qualsevol mecanisme de control democràtic
Darrere de les cordes hi ha instruments de vent dolços que s'estenen en l'aire de manera lleugera i fina. Estan una mica més lluny del director, però aquesta vegada coincideixen amb els instruments de corda. La Llei d'Educació és un clar exemple d'això: PSOE i EH Bildu són cofundadors del concepte de Servei Públic Basc d'Educació. És el terme que creguin per a concloure l'antic debat entre el públic i el privat, ens donen la volta al mitjó i ens diuen que el privat també és públic. Els és igual la titularitat del centre, que sigui la xarxa pública la que més euskaldunice, que la CAB tingui un dels índexs més baixos de l'escola pública a Europa, que sigui un dels índexs més alts de l'Estat en la segregació escolar o que es cobri sistemàticament quotes. Tot val per a salvar al privat concertat en èpoques de baixa natalitat.
A l'empara d'aquesta llei, s'ha incrementat el finançament de l'escola polític-concertada i s'ha creat un sistema opac de matriculació que està derivant a l'alumnat de l'escola pública a la privada concertada. Algú ha escoltat els instruments de vent (PSOE i EH Bildu) queixar-se de la injustícia que han provocat aquestes dues últimes mesures? Algú ha sentit que és injust que els centres privats concertats ofereixin més places escolars que el públic en molts pobles? El PSOE va regular en 1985 els concerts educatius, i EH Bildu, des dels governs municipals, concedeix ajudes sense fi a l'escola privada concertada: transport, infraestructures, propaganda en campanyes de matriculació...
En la part més allunyada es troba la percussió, són instruments musicals units a la terra, units a ritmes populars. Quant a l'educació, en aquest lloc estarien Sumar i Podem. Recentment totes aquestes eines eren tocades alhora. Avui dia s'han repartit i cadascun toca el seu ritme. Podem, en el Parlament Basc, ha realitzat una clara defensa de l'escola pública i ha mantingut la mateixa actitud durant la campanya. Però en els mesos previs a les eleccions, Pablo Iglesias, des de Madrid, va lloar en diverses ocasions les virtuts del sistema educatiu basc. Aquest tactisme ha estat un embalum en el mocador de la seva sucursal basca.
Enmig d'un concert, quan la percussió pren tota la seva força i s'adona de l'espai, un moment ens torna boig quan apareix la melodia del triangle feble. Sembla que demana permís perquè es consideri i continuï existint. Demanem disculpes als músics per aquesta metàfora de tan poca base. Perquè el moment del triangle va ocórrer en el debat d'ETB2. L'educació no estava en el guió del debat, és impensable en qualsevol altre debat europeu. Si a la percussió (Podem i Sumar) li interessa aquest tema, per què no el van treure? Per què s'han negat a afrontar el tema en campanya? Per què han estat tan febles amb els defensors del polític-concertat?
Renunciar a la lluita dialèctica és deixar de fer política i reafirmar el mite de l'oasi basca. Ens temem que aviat aquest mite caigui pel pes de la policrisis que estem ficats. Algunes dades ens informen d'això. L'estudi de segregació escolar presentat pel sindicat Steilas recorda les conseqüències d'aquest fenomen: la segregació escolar és una vulneració sistemàtica de drets fonamentals. Estem creant una societat de dues velocitats enfront dels nostres nassos. Per a advertir, seria convenient fer un volt pels barris pròxims a París per a comprovar el que suposa la falta de cohesió social.
Necessitem una nova orquestra democràtica, orientada al sector públic i amb criteris de justícia social. I ho aconseguirem, no tenim cap dubte. Tenim moltes coses al nostre favor, les mobilitzacions a favor de l'Escola Pública Basca han estat històriques, hem aconseguit sortir de la subalternidad, hem recuperat l'orgull del públic i hem aconseguit augmentar la nostra base social. Molts militants d'EH Bildu, fins i tot del PSOE, reconeixen que el que s'està fent amb l'Escola Pública Basca no té nom.
A la vista de la campanya, i de cara al que farà aquest “parlament més esquerrà i més sobiranista de la història”, és necessari allunyar-se de la música orquestral i buscar altres estils. El primer que ens ve al capdavant són les preguntes que Evaristo Paramos llançava en una de les seves cançons:
Per què necessita la llei la seva justícia?
Per què no són capaços de convèncer?
José Ángel Masa Espina i Aratz Ortiz d'Elgea Azazazeta, membres de la Plataforma de Gasteiz Harro de l'Escola Pública Basca