Aquell xoc de nacionalismes va destruir a milers de vides, a milers de famílies, també a Euskal Herria. Van morir 6.000 bascos per defensar França, milers més per la pèrdua d'un braç, d'una cama o d'un rostre i milers de desertors i insubmisos.

Els morts han rebut els més grans honors, a mode de record, amb els seus homenatges anuals. Deshonor per als desertors, els insubmisos i les seves famílies. Els amos dels noms esculpits en els monuments van donar vida a la “pàtria”, és a dir, a França. Sempre s'han considerat herois, perquè la guerra va ser duta a terme pels soldats de bona fe i amb un “nacionalisme ”, a favor de França i contra Alemanya, segons la versió oficial que ha triomfat a França. Aquesta versió també té contraris. Alguns historiadors diuen que els soldats no van fer la guerra de bona gana, sinó perquè no tenien més remei, perquè es van veure obligats, perquè si no sofrien una dura repressió. D'aquesta manera, els que van fer la guerra eren víctimes de la salicería, de la carrera d'armament o de la supèrbia i l'ànsia de poder de les nacions estatals. I els que creien que s'havien anat de bon grat eren també víctimes, víctimes de l'acte-neteja de dècades passades, perquè els havien fet creure que els “altres” eren animals, que calia incinerar en nom de la civilització o de Déu.

A més, als bascos se'ls havia ficat al cap que sent francesos, lluitar per França era lluitar per si mateixos. No sabem quants es van anar de mala gana, ni què deien aquells que se suposa van ser de bon grat. Els que van admetre arriscar o perdre la vida per part de França per culpa dels francesos eren víctimes de la manipulació, de la mateixa manera que un membre d'una secta és manipulat. França va utilitzar les escoles, l'exèrcit, la premsa, etc. per a convertir a milers de bascos francesos que no tenien res a veure amb França i que no sabien francès.

No sabem quin hauria estat la posició d'Euskal Herria, si hagués estat independent en 1914; tal vegada no hagués entrat en aquest remolí, com altres estats que van decidir parar la neutralitat. D'aquesta manera, se salvaria la vida de 6.000 persones, se salvarien milers de ferits, vídues i orfes. I altres milers de persones no serien considerats com a jocs insubmisos o desertors; i, per tant, no serien “traïdors”, desgraciats, condemnats al desterrament o empresonats.

Als
bascos
se'ls va fer
entrar al cap que eren francesos,
que lluitaven per
França…que lluitaven pel seu cap, que eren francesos i que van acceptar arriscar o

perdre la vida per França eren víctimes de la manipulació.

Tots aquests bascos són víctimes de la guerra, i més encara, víctimes de França. Tots mereixen un homenatge, per ser víctimes de l'opressió del nostre poble, no per ser herois a favor de França. França els deu una gran gratitud, igual que als seus aliats. I perdó als guerrers, als quals es van negar a la guerra i a Euskal Herria per sotmetre'ls i conduir-los a la matança, quan Euskal Herria i els bascos no tenien res a veure amb aquesta guerra.

Cent anys han passat amb la narració oficial de la Primera Guerra Mundial. L'objectiu d'aquesta narració ha estat, al llarg de tot aquest temps, posar en valor la unitat de França i el fet que els bascos són francesos. Ara, hem d'escriure la nostra narració. Els noms esculpits en els monuments funeraris i les seves famílies no tenen res a témer. Eren víctimes d'una tragèdia. El que no s'ha d'admetre és el “Morts pour la Patrie” que apareix en aquests records. No van morir per a “França”: Van morir per “França”.

Aquesta notícia ha estat publicada per Enbata i l'hem portat a ARGIA gràcies a la llicència CC-by-sa.