El PNB ha realitzat el primer míting polític multitudinari del primer cap de setmana de la campanya en Azkoitia. No a tot arreu: Xabier Arzallus va néixer enfront de la casa, en la plaça on es troba l'escultura d'Oteiza. En els últims deu anys el PNB ha manat al poble, però els nacionalistes més entusiastes no han oblidat el temps que va governar EH Bildu. Imanol Pradales, que també anava a ser des de Santurtzi, sembla recordar: “Vostès aquí saben el que és fer les coses sense rumb”.

Per faltes de direcció o planificació en la cafeteria annexa. Semblava que el personal no sabia que anava a tenir aquest dissabte al matí. Han estat molt colpejats en la mitja hora anterior a la mitina, perquè han tret els cafès en brou amb gots plens de gel als clàssics nacionalistes pretorians que han anat a prendre forces. En fer la fila, almenys en dues ocasions s'ha escoltat la cançó "Mapa d'un món nou", dels Pirates de Sant Sebastià... Se'ls ha pegat la cançó, i s'ha produït un curiós paral·lelisme. Mentrestant, el Diari Basc no es quedava en la barra, Berria hi havia un a la terrassa, però semblava portat de casa. Al llarg del matí del salvatge vent sud, fins al serral de la terrassa, desenes de persones s'han bolcat per a muntar un munt. Per sota de la pedra surten també els aficionats a l'Athletic, alguns d'ells també.

L'acte ha començat amb l'obertura dels bars i al voltant d'un centenar de persones han consumit el sol de ple i de front durant tot l'esdeveniment. En castellà, cara al sol, sí. A la recerca de la llum el públic comença a aixecar-se quan Imanol Pradales, Bakartxo Tejeria i Joseba Egibar comencen a entrar en la plaça. Amb l'aplaudiment, la gent ha mogut les banderes de plàstic per sobre de la música èpica.

El primer a anar al faristol ha estat Teixiria, que com un partit esportiu infantil, ha marcat un objectiu tan conegut. Hem de ficar la pilota aquí. És a dir, vota al PNB. En els interlineats dels minuts següents es pot entendre que falla en els càlculs per a la final: la tàctica no és dolenta en si mateixa, però falta gent capaç de jugar. Molts jugadors no han canviat de samarreta, no han anat a EH Bildu, ni al PP, però crida al teu amic que està en dubte, que està a punt de quedar-se a casa, i convèncer-li. Literalment aquesta és la intenció, ho va dir Ortuzar uns dies abans, i Pradales ho ha ratificat en Azkoitia: que cada nacionalista es comprometi a convèncer a un dubtós.

Egibar també s'ha unit al joc i ha ofert un espectacle tan acostumat en Azkoitia. Sense papers, en el seu estil, ha donat fusta a EH Bildu. Cap referència al PSE-EE, com si no existís. Diu que cal decidir entre el “catastrofisme” de l'esquerra abertzale i la “veritat i democràcia” dels nacionalistes, entre aquests dos models. I ha deixat una frase que ha quedat en la memòria dels periodistes que han estat allí: “L'esquerra abertzale camina per la popa, però l'orgull té un camí curt. Nosaltres som orgullosos, acceptem els errors del passat i volem avançar”.

En canvi, Pradales, que ja està esgotant les camises blanques, juga un paper concret: demanar paciència i frenar les ments. El seu objectiu és transmetre confiança sense provocar crispació i amb moltes paraules avorrides. Porta la camisa blanca ficada a l'interior dels pantalons vaquers per a transmetre la transparència, i ara, quan posa una rentadora específica d'aquests, vestirà en els pròxims dies a l'Athletic que acaba de planxar. Com un bon biscaí, el d'enguany no és el que vesteix la samarreta d'un altre any (hi haurà més d'un per a fotografiar amb el patrocinat de Petronor). Venen bon dia per al PNB; fins a passar les xacres de la Gabarra, quina promesa electoral aconsegueix encolar en Teleberri alguna cosa per sobre de l'Athletic.