Se li pot dir planta de foc a la pistachera (Pistacia vora), ja que quan el fruit està apilat la seva caixa pot inflamar-se i el menjar ajuda a redreçar el mascle de la nostra espècie. No està de més dir també planta de calor. Li agrada la calor i rep i fa calor.

La pistachera també té família. En el gènere Pistacia es coneixen 10 espècies, totes de terres calentes. Algunes són plantes del desert o estan adaptades a l'extrema sequera estival i, com a poques plantes, poden viure en un sòl amb sal. Estan acostumats a temperatures extremes del clima dels deserts, per sobre dels 40 graus a l'estiu i per sota dels -10 a l'hivern.

Es coneixen dues espècies d'aquest gènere i l'híbrid entre totes dues al País Basc. Un és el llentiscle o el legulcro o la charnata o el terròs, és a dir, Pistacia lentiscus. A la Grècia clàssica feien gomagoxo o xiclet amb el seu gra, fins i tot avui. Li encanten les delicioses terres de la mar i sobretot la zona del Mediterrani. Acostumat a climes i llocs més crus, la seva bèstia, el paladar o Pistacia terebinthus, necessita més humitat que els grans i, encara que viu a gust en els extrems alts i freds de les muntanyes, és un sol. Es denomina branca de cabra o herba de cabra o terrisseria. El nom de cabra prové d'una inflor o protuberància en forma de banya de cabra que es prolonga després d'haver estat mossegat per una fulla en les fulles, però amb aquesta forma peculiar que es produeix en la forma de la poma bufó que té el roure. Aquesta branca de cabra la produeix el poll Baizongia pistaciae. Tota la planta és aromàtica, té una amarga olor de resina. També es fa gomagoxo o chigoma. Robin Lane Fox, historiador clàssic i escriptor anglès amb una gran dificultat en jardineria, diu en el seu llibre The Classical World (El Mundo Clàssic) que en el segle VAIG VEURE abans de Crist, quan Pèrsia encara no era un imperi important, el rei de la regió es va pujar al tron bevent llet adolorida i mastegant o mastegant les fulles de la cabra. Amb la resina especial del cabra es fa també tirrimintina o tiribintina. Un diccionari diu que la tirrimintina és un cinturó esvelt que surt de les línies (Pinus spp). De les paraules “Tirrimintina” i “tiribintina” venen tirrimintondo, teremintondo i tiribintinondo; jo les relaciono amb aquest terebinthus de la cabra. També està recollit en els nostres diccionaris el licurta elaborat amb cresta, és a dir, goma o laca o vernís.

La fusta que produeix aquesta resina és d'allò més superficial. L'escriptor romà Virgili esmenta en l'epopeia Eneida, escrita en el segle I abans de Crist, “la ivori incrustada per l'art en el boix (Buxus sempervirens) o en el vestíbul d'Orico”. Cinc ivori, però m'agradaria tenir aquesta fusta.