Els feminismes han obert antics debats profunds. Entre ells el model de cura i la seva crisi sistèmica. A l'inici de l'any el moviment feminista d'Euskal Herria va situar el problema de la cura entre les seves prioritats. Fruit de la reflexió es va decidir la convocatòria d'una vaga general, juntament amb la majoria sindical, i ja estem l'endemà de la mobilització.

Aquesta vaga s'ha desenvolupat enmig d'una paradoxa que les dones més afectades per la crisi de cures no han pogut participar en la vaga per no tenir aquest dret o no poder assumir la pèrdua econòmica. En qualsevol cas, jo crec que aquesta mobilització hauria de ser el punt de partida del debat profund i per a això caldrà fer un exercici d'activació per a respondre a algunes preguntes.

La crisi del sistema de cures, fins ara, no ha existit en les agendes socials i la primera pregunta que se m'ocorre és per què en la nostra societat les cures són en general invisibles? Perquè assumim la majoria dels comptes amb la divisió del treball en funció del gènere? Potser l'espectacularitat que hem aconseguit les dones no ha arribat fins a aquest camp ocult, però, segons el pensament feminista, la cura està en el centre de la vida humana, però fins ara no han estat sobre la taula de la majoria dels agents socials.

Com en altres països, s'ha desenvolupat el sistema de cures del País Basc en funció de les necessitats del capitalisme. Però, és possible realment desenvolupar la protecció del dret a la guarda, tant en l'àmbit material (alimentació, salut, habitatge) com en el social (afecte, educació), en el nostre model econòmic? En el model social en el qual vivim, la protecció del dret i les necessitats de cura no poden garantir-se des d'un sistema que depèn del mercat, i menys des del propi mercat. Per tant, sense alterar en absolut l'ordre social, difícilment aconseguirem que els serveis públics atenguin amb eficàcia i dignitat a les persones. Les cures que realitzen els serveis públics d'un sistema capitalista no necessàriament redistribueixen la riquesa, sinó que mantenen les desigualtats.

Però quines són les causes de la crisi de la cura actual? Jo crec que la incorporació de les dones al mercat laboral (per la porta de darrere, per descomptat), la precarietat de les ocupacions, les migracions i la desaparició dels vincles comunitaris estaran entre les respostes, però no són només aquestes. La crisi de les cures té el seu origen en el capitalisme global. Les dones del nord globalitzat del món hem passat la responsabilitat de la cura imposada a altres dones. Així les dones pobres, racistes i marginades paguen la factura de la crisi de comptes amb el seu temps, la seva força i la seva vida. Algunes dones han trencat el sostre de cristall, però altres continuen netejant els trossos de cristall.

El capitalisme té clar que els serveis de vigilància han d'estar immersos en la precarietat per a controlar les relacions laborals. Però podem situar la necessitat de la cura només en l'àmbit laboral? És més, qualsevol ésser humà, ser dona o home pot triar no cuidar si la vida del seu entorn així ho decideix? Jo crec que la reflexió més profunda del feminisme en aquest moment seria que cuidar entre els éssers humans significa estar atents a les necessitats d'altres persones. És una tendència, una tendència dels membres de qualsevol comunitat. Vist així, cuidar va més enllà de realitzar determinades tasques? Potser té a veure amb el vincle que es crea entre les persones, i per això no té cabuda en l'esquema del mercat.

A Sud-àfrica, la filosofia “Ubuntu” contempla la cura des d'una perspectiva molt diferent. Els seus continguts són empatia, solidaritat, reconciliació, germanor, perdó i pluralitat. Ha estat fonamental per a organitzar la resistència i el suport mutu de diverses comunitats africanes. El concepte es basa en l'existència d'un vincle humà universal que fa que els éssers humans siguin capaços de superar els reptes, perquè estan units. Per això la cura és responsabilitat de la comunitat, ni de les dones, ni dels mercats, ni dels serveis públics.

La crisi s'accentua entre nosaltres perquè el capitalisme no té límits. Jo crec que si posem en aquest debat alternatives als models de cures, posarem en marxa una veritable revolució feminista. Així sigui!