Per a començar, pots presentar-te?

A veure si soc viu, palestí, queer, humorista, artista militant… Tot alhora, però en quina ordre, no ho sé. Tinc moltes capes d'identitat i es poden canviar. Això sí, sempre dic que soc palestina. També puc identificar-me com a ciutadà d'Hebron, perquè la meva família està vinculada a aquesta ciutat. La coneixes a Hebron? És una ciutat històrica de Palestina, la ciutat d'Abraham. També puc identificar-me com ammandar. També haig de dir que tinc una lectura molt marxista i difícil mirar al món fora d'aquest prisma.

Vostè va néixer a Jordània, fill de dos pares palestins que van sofrir l'exili forçat.

La meva família també ha sofert l'ocupació israeliana. El seu pare va ser membre de la resistència, de l'Organització per a l'Alliberament de Palestina PAE [OLP] des dels seus 16 anys. En Palestina, a Líban i a Síria, Israel li va ficar en la presó, on va ser detingut per ordre judicial. Va ser exiliat en 1978 a Jordània i no podia donar el nom de Palestina al territori històric. Va ser autoritzat en 1998, gràcies a la intervenció de l'expresident Jassir Arafat. Quan va tornar, tot va canviar: de sobte, el revolucionari es va convertir en la "petita estrella" de la ciutat, es va convertir en una celebritat, va ser nomenat coronel i tot això va tenir una gran influència en l'ambient familiar. Quatre anys més tard va tornar a ingressar a la presó i va estar onze anys a la presó, fins que el càncer se'l va emportar amb si. Durant aquells onze anys només li vaig visitar en dues ocasions. Ens contava que rebia molts maltractaments, entre altres, amb les proves de tractament que realitzen les empreses farmacèutiques israelianes en el cos dels palestins, entre elles Teva, que figura en la llista d'empreses a boicotejar.

Som quatre nens, els meus dos germans majors són nascuts a Hebron (Palestina, Cisjordània), ja que una llei israeliana només reservava el dret a estar en Palestina als originaris de Palestina. Per a quan jo vaig néixer, la llei havia canviat, i els nens no tenien per què haver nascut necessàriament en Palestina. T'ho explico tot per a fer-li entendre que realment Israel ens dona tot el que tenim.

La teva mare també era militant?

Es van casar forçosament. Quan el seu pare va sortir de la presó, un kusi de la seva mare, un alt responsable del PAE, li va dir que era el moment de casar-se amb uns 30 anys i formar una família. Diguem que el costat de la mare era la burgesia, una mica la feudal, i el del pare també, però més intel·lectual, el de l'esquerra. Això provocava grans conflictes entre ells. Suposem que el seu pare volia viure en un campament de refugiats, per a quedar-se al poble, dins de la lluita, però la seva mare no, volia un espai més segur per als seus fills, volia escolaritzar...

Una de les teves lluites consisteix a denunciar el pinkwashing d'Israel.

El Pinkwashing és una estratègia enfocada a través de l'adopció d'uns clixés sobre les persones LGBT i els seus drets, sempre des de la perspectiva occidental. La intenció és no mirar a les pràctiques no ètiques i criminals –en el cas d'Israel, el colonialisme, la guerra, el genocidi…– posant el focus en això. És una política pensada i dibuixada per algunes persones i en la qual participen les xarxes socials i els grans mitjans de comunicació.

Hi ha estructures i ciutadans israelians que denuncien la seva homofòbia, l'homofòbia dels sionistes. Suposem que Jean Sternen Mirage gai à Tel Aviv (La fantasia gai Tel-Avivin) és un llibre terrible en aquest sentit, ens explica detalladament aquesta estratègia. Cal dir que la societat d'Israel és l'expansió de la de l'Oest –són molts italians, francesos, anglesos, alemanys...–, i hi ha hagut un veritable moviment en favor dels drets LGBT allí també. Però, després, el Govern i l'Ajuntament de Tel Aviv, per descomptat, van començar a fer un gran màrqueting, ocultant expressions i atacs LGBTfobos.

En el manifest denuncieu una petició alliberadora dels queer de Palestina a través de les dicotomies d'Israel: bàrbars/civilitzats; humans/animals…

Vull deixar clar que Israel és una continuació del moviment nazi i feixista a Europa com a tal, com a moviment i empresa sionista. Canvies la paraula "jueu" amb la paraula "queer" i et val, som ideologia eugenista. Al cap i a la fi, la qüestió és com el règim mira al cos. Si no entres en l'estàndard que han dibuixat, et discriminaran. En aquest sentit, no hi ha grans diferències entre l'actual cos queer i el jueu, ROM o LGBT dels anys 1940.

La lluita ha de ser interseccional. Sigui jueu, sigui LGBT, àrab, negre, transa o sigui dona, al final, si no ets un home blanc i net, estàs en el punt de mira. Imagina't que al sistema li resulta molest un home blanc que no està d'acord amb la situació.

Per què tot queer hauria de ser partidari de la llibertat de Palestina?

Per a entendre això cal mirar a la història colonial i al desenvolupament dels poders colonials. El cos és el primer territori ocupat pel poder colonial. El cos és essencial per al poder colonial, perquè necessita als individus per a completar i ampliar el seu projecte. Cal domesticar aquest cos, cada cos ha d'unir-se a la disciplina, acceptar preceptes. Així ho han entès els queer. Els palestins també. Els palestins no volen estar a la mercè d'aquesta maquinària, no volen donar-li el seu cos, les seves terres i la seva capacitat per a resistir el temporal. Per això, tots dos combats han de passar de mà en mà. Tots dos sistemes estan en el punt de mira, tant palestí com queer. Vull afegir que és el cos de la dona en primera línia i per això també van juntes la lluita LGBT i el feminisme.

Una última mirada cap a Palestina. Aconsegueixes retenir l'esperança?

Repeteixo que tracte de mantenir la meva salut mental, perquè les cames són molt fortes. És difícil parlar d'això.

Tots tenim paradoxes i jo estic en una bombolla, en la qual sento gestos positius. Però quin pes té això en la generalitat? No ho sé. Tinc esperances? El poeta palestí Mahmoud Darwich diu: "Els palestins tenim una malaltia incurable que es diu esperança", ha afirmat el portaveu.