I un any més, els sindicats ens han organitzat vagues prefabricades. I nosaltres, individualment, decidirem si ens sumem o no a la vaga, sense necessitat de cap assemblea en el centre.

Pel que sembla, el model de vaga que em van ensenyar a mi ja no està de moda. En el meu imaginari, la vaga és una decisió comuna que no pot ser d'una altra manera (la “vaga individual” seria un oximoron). I com diu un col·lega molt expert en la història de la vaga, és el resultat d'un llarg procés de vaga. En aquest procés els treballadors defineixen conjuntament les seves necessitats i reivindicacions i prenen decisions de manera conjunta. De fet, jo diria que el procés d'unir al professorat i d'adoptar les decisions col·lectives de manera autònoma pot ser, en si mateix, un clam, es dugui a terme en vaga o no.

És més, tot aquest procés de decisió s'hauria de fer juntament amb els alumnes i els pares i mares i els alumnes i alumnes s'haurien d'incorporar a les nostres reivindicacions: anem plegats i els alumnes i alumnes no estaran bé si no estem bé i, al mateix temps, si els alumnes i alumnes no estan bé, tampoc nosaltres. Però em sorprèn veure que en les reivindicacions de la vaga els alumnes no apareixen en absolut… estem treballant amb els caragols?

Però sembla que les vagues han canviat i no té per què haver-hi un procés de codecisió, perquè els sindicats ens estalviaran tot aquest procés. Així, vindran al centre a informar-se de les reivindicacions de la vaga pensada i acordada per ells; igual que el menjar precuinat, porten tot el treball preparatori fet i cadascun –individualment i si així ho desitja– ha de comprar i consumir per 100 euros al dia (els estalvis del Govern Basc). Això sí, juntament amb la compra, com diu un altre company molt volgut, tindrem l'oportunitat de participar en l'espectacle que sembla una processó més que una manifestació, inclòs el poquet de la següent! Ràpid, econòmic i còmode. Ready to eat, fast food.

Això sí, tingues clar que els sindicats estan ben subvencionats per a fer reivindicacions de fons i, amb molta cura, per a no qüestionar els aspectes que no cal tocar i no abordar els problemes reals que hi ha en el fons… en definitiva, perquè sembli que estem protestant, però sense protestar i, per descomptat, sense molestar a ningú (fins i tot a nosaltres mateixos).

Estic atònit davant les reivindicacions. Realment els problemes més greus que tenim els professors són la disminució del poder adquisitiu i les reduccions de jornada o les relacionades amb els permisos? No dic que la part econòmica no sigui important, però hi ha problemes molt més greus que l'educació pateix en l'actualitat i que tenen a veure amb la qualitat de l'educació.

El Govern Basc ha posat en marxa, com sempre al servei dels diners, les fusions dels centres educatius, és a dir, pretén acumular als alumnes en macrocentres perquè és més barat, amb la consegüent deterioració de la massificació i de la qualitat educativa. Davant això, no tenim més reivindicacions i preocupacions que garantir els llocs de treball del professorat? A pesar que he vist en algun lloc el descens dels ràtios entre les explicacions de les reivindicacions, un dels punts de reivindicació que hauria de tenir en el centre (el que el Govern Basc mai ha volgut admetre i el que està en el centre de molts problemes educatius) passa desapercebut.

D'altra banda, que la salut del professorat, sobretot mental i emocional, és un punt que cal cuidar, d'acord, però el que demanem per a cuidar-la és que els reconeixements mèdics anuals siguin gairebé un sarcasme. No caldria analitzar més que les conseqüències les condicions que provoquen la malaltia? I on estan les preocupacions sobre la salut dels alumnes? No els publicaríem, íntimament relacionats amb la nostra salut?

Perquè la realitat és que la salut tant dels professors com dels alumnes ha empitjorat, entre altres raons perquè l'educació ha perdut humanitat. Els professors estem plens de formació i burocràcia: qüestionaris, protocols, cursos de formació, actes, adaptacions de programació… Al final, entre tots ells ha quedat enterrat el que era l'essència del nostre treball i el que a mi almenys em dona vida: ensenyar i el moment de classe. Però ara no podem preparar les classes i no tenim temps de mirar als alumnes als ulls, entre altres coses perquè els seus ulls també estan enfocats a una pantalla.

La sagrada digitalització, que només beneficia a les macro-empreses, ha devorat l'educació (tal vegada fins i tot la societat sencera) i el seu mal el veiem diàriament: amb una pantalla davant, els alumnes tenen cada vegada menys capacitat d'atenció, llegeixen cada vegada menys i escriuen pitjor. A més, la pedagogia de les competències fa que els continguts siguin cada vegada menys interioritzats. Però, al mateix temps, i paradoxalment, suspendre als alumnes sembla ofensiu i aviat sembla que arribarà a ser un pecat.

Insisteixo: tenim problemes en l'educació i també raons de la vaga, sobretot perquè darrere de la majoria de les decisions que pren el Govern Basc hi ha molts interessos comercials (digitalització, noves metodologies i transformació contínua, formacions estèrils…) i no són més que “eixos metodològics” que s'estableixen per a omplir unes poques butxaques, i no en benefici de l'educació.

Jo no sé si els alliberats dels sindicats, però els professors veiem tot això tots els dies i si l'única cosa que demanem són més diners i més comoditat material, la pregunta ineludible que em ve al capdavant és: què és la paga que estem demanant per a mirar cap a un altre costat?

Al cap i a la fi, vist aquest caràcter placebo de les vagues de glutamat, no sabria dir si estem parlant d'una dissidència controlada o d'una simptomatologia dels mals de les societats occidentals enriquides, individualistes i cobardementes, però, la veritat, m'avergonyeixo de dir “vaga” a una cosa així, que no és més que farsa i una consciencia calmant. Anomeneu-me esquiadora, purista o negacionista de les vagues; ja em queden cinc.

Maite Fdz Landaluce, professora de Filosofia