[Nota del traductor: L'autor parla del tercer crim, que va ser l'operació Mare Nostrum i la col·laboració amb les milícies líbies]

El tancament dels vaixells d'immigrants que intenten buscar refugi a la UE empenyent de nou cap a Turquia, mentre que l'únic vaixell de rescat que s'intenta al Mediterrani arriba a l'Eurocambra dels immigrants que intenten arribar a l'Eurocambra, és una revolta i repressió policial en els centres de retenció administrativa de Mesnil-Amelot i Vincennes. En els Centres de Retencions Administratives de França (AAZ), a la frontera entre Grècia i Turquia, entre Líbia i Itàlia, són realment exiliades les primeres víctimes de les mesures de suport que exigia la pandèmia, ja que aquestes situacions romanen incondicionades per a poder complir amb aquestes mesures. El confinament, la repressió, l'exclusió i la mort, està preparant la UE per a cometre un tercer crim contra la humanitat en els immigrants?

Treballem la memòria. A l'octubre de 2013, dos vaixells mil exiliats, homes i dones, es van enfonsar enfront de la costa de l'illa de Lampedusa, entre Líbia i Sicília.A pesar que els guàrdies de la costa italiana van prolongar una mà (tardana), la majoria van morir. El govern italià va respondre a aquesta tragèdia amb la posada en marxa de l'operació Mare Nostrum: en un any més de 100.000 persones en risc al Mediterrani van ser rescatades, rebudes per Itàlia i tractades com a sol·licitants d'asil.

Sabem el que va succeir amb l'abolició d'aquesta hospitalitat humana. Segons l'Organització Internacional per a la Migració (MNO), només en 2019, 1283 persones exiliades van morir en un intent de travessia cap a algun país de la Unió Europea. Així va succeir perquè en 2014 el Govern italià es va veure obligat a abandonar l'operació de rescat i protecció que s'està desenvolupant a Itàlia. En lloc de Mare Nostrum va entrar en vigor el programa Frontex Plus. Frontex és el programa militar de control de la davantera sud establert i administrat per la Unió Europea.

El tancament repressiu de les fronteres de la UE per a les persones migrants es va dur a terme de les formes que coneixem: les muralles fortificades i les tanques en l'est i oest de la UE, el control electrònic i policial de les travessies marítimes des de Líbia i Turquia, les operacions de gran envergadura per a estendre les fronteres de la UE també fora d'Europa, com l'acord signat a Turquia en 2016, o l'acord amb la majoria de 3 milions de persones refugiades en territori, la majoria són sirians.

En les mateixes fronteres europees, hem vist com els centres de classificació discriminatoris s'han instal·lat en les zones crítiques, en els hostposts; a Grècia, s'han convertit en els grans districtes d'acolliment dels refugiats que no volen acceptar en la resta de països de la UE. Hongria, Croàcia, Eslovènia, Eslovènia, etc., s'havien unit a les fronteres exteriors, i s'havien aixecat feixos de llenya.

I què direm de les traves legals que s'imposen al treball de les ONG que operen de manera eficient al Mediterrani? A França podem citar la caça de migrants organitzats a la frontera franc-italiana (en Ventimiglia, a la Vall de la Rosegui o en els passejos de les muntanyes pròximes a Briançon), i la repressió que sofreixen a Calais els exiliats que intenten arribar a Gran Bretanya; i no podem deixar d'esmentar la repressió que sofreixen les migrants que sobreviuen en condicions de promiscualidad i inadmissibilitat. Els qui intentin ajudar a les persones en situació de precarietat extrema en risc de caure sota l'acusació de criminalització de la solidaritat.

Tornant al centre del Mediterrani i a la fi de 2013, el cas és que, una vegada conclosa l'operació Mare Nostrum, l'estreta col·laboració entre la UE i un consorci de milícies líbies ha provocat, en el nou naufragi conegut, la mort d'almenys 14.000 persones, al que cal afegir la possible desaparició de desenes de milers d'exiliats. A més, el resultat d'aquesta col·laboració ha estat el trasllat a Líbia per la força de 50.000 migrants forçats a fugir de la guerra, la repressió i la misèria, inclosos en camps de concentració, on la tortura sistemàtica, les violències, l'esclavitud, les execucions i el tracte de les persones s'han convertit en una cosa habitual.

Aquesta doble problemàtica ha determinat el llarg període de tres anys de recerca que han dut a terme Omer Shatz, expert en drets de les persones refugiades en l'Institut de Recerques Polítiques de París i Juan Branko, ex ajudant del Fiscal del Jutjat Penal Internacional. Al juny, tots dos investigadors van presentar en aquest mateix Tribunal una notificació argumentada de 250 pàgines en la qual s'acusa els líders de la Unió Europea d'un crim de lesa humanitat i es presenta una denúncia contra ells.

De fet, l'article 7 de l'Estatut de Roma del CPI (1998.7.17) considera també com a crims contra la humanitat “altres actes similars mancats d'humanitat (assassinat, deportació, esclavitud, tortura, persecució i abr) intencionadament provocats i que generen molt sofriment o causen greus danys a la integritat física o a la salut mental o física”. Aquesta definició és especialment adequada per al pas donat per la UE amb la represa, per tercera vegada, de la política d'expulsió o confinament forçat de migrants enfront de l'amenaça de la pandèmia.

En qualsevol cas, per a acabar d'escoltar, Giusi Nicolini, que va ser alcalde de Lampedusa en 2013 en la Universitat de Ginebra, va clausurar la seva intervenció el mes d'octubre passat: “Contra aquesta terrible emergència humanitària és possible lluitar d'una altra manera. No sols plorant i oblidant, sinó acceptant a aquestes persones com a subjectes de drets, en les seves terres i durant la seva ruta migratòria, calcigades en els campaments de Líbia i avui dia també en la mar. Només així podrem donar resposta política a la complexitat del repte, llarg i difícil, cansat i exigent”.

* Claude Calame és director de l'Ecole donis hautes études de París, membre d'ATTAC. L'article ha estat publicat en la revista Vent Sud i ha estat traduït al basc per Joseba Barriola.