La població reclusa per motius polítics ronda en l'actualitat 150 persones, de les quals una vintena està estretament relacionada amb Navarra. A la vista d'aquestes xifres, podem imaginar que no està tan lluny la solució d'un dels problemes que més ha dificultat la convivència al nostre país en els últims 45 anys.

Si dirigim la mirada cap als presos navarresos, les dades són encara més reveladors. El pres que menys temps porta en la presó ha complert tretze anys castigat, mentre que el que més porta ha complert ja 25 anys a la presó. De mitjana, els presos navarresos porten dinou anys en la presó. Excepte sis, tots els altres compliran en els dos anys següents les condicions objectives per a obtenir la llibertat condicional segons la llei penitenciària. Però fins ara no se li ha donat a cap d'ells la possibilitat de complir així la pena, encara que tindrien dret a això. Només tres d'ells han rebut el tercer grau (sortir de dia per a estudiar o treballar i passar la nit a la presó).

En el cas de tres dels sis presoners navarresos que encara no compleixen els requisits objectius per a accedir a la llibertat condicional, les seves penes es reduirien considerablement si es té en compte el temps d'estada en les presons franceses (el que, segons la normativa europea, hauria de fer-se); els tres restants entren en l'àmbit de la Llei 7/2003, denominada erròniament “llei de compliment íntegre de les penes”. El PP va completar aquesta llei amb majoria absoluta al juny de 2003, a escassos dos mesos de la desafortunada fotografia d'Açores, presidida per Aznar. El context d'aquesta llei era, per tant, una agenda autoritària que va estendre la guerra i la vulneració sistemàtica dels drets fonamentals a tothom. El contingut d'aquesta llei ha d'adaptar-se com més aviat millor a la situació actual per a convertir-se en una eina útil per a avançar amb una agenda basada en els drets i la convivència.

La realitat que ens mostren aquestes dades ens ha de donar què pensar. Tenim davant nosaltres dos camins: la dissolució de la política penitenciària excepcional i l'accés a solucions definitives a curt i mitjà termini; o el camí que porta a seguir amb mesures d'excepció, amb l'amenaça d'un escenari de cronificació del problema, deixant el sofriment de les tres o quatre últimes generacions de navarresos a la següent generació.

I la pregunta és a qui li interessa prendre una via o una altra? Des del nostre punt de vista, la cronificació del problema només interessa a aquells sectors que volen imposar una agenda autoritària. Aquests sectors tenen arrelades arrels en diversos àmbits de poder i estan obstinats en qüestions que haurien d'abordar-se amb amplis consensos en la confrontació política, ja que hi ha convivència i drets comuns. I la majoria de la societat, en canvi, està interessada a implementar una agenda de solucions de manera ràpida i correcta. Una agenda que respecti els drets de tots, que reconegui el sofriment de tots. Aquesta majoria social compta a més amb una nodrida xarxa de moviments socials a Navarra que està aconseguint ser pioners en temes tan importants com la Memòria Històrica, la solidaritat internacional o el feminisme.

Fem una crida a la majoria social de Navarra perquè prengui a la seva mà la clau per a posar en solució el tema de la política penitenciària. El que seria una autèntica fita per a poder celebrar-ho sense demora, és a dir, llevar als presos de l'equació de la política navarresa. Entre tots tenim la força suficient per a aconseguir aquest objectiu. El 13 de gener tenim una cita als carrers de Bilbao.

Aquest article el signen 21 personalitats de Navarra:

Irati Jiménez Uriarte (escriptor), Fernando Rey Escala (traductor), Fernando Armendariz Arbizu (activista de Drets Humans), Ainhoa Aznarez Igarza (educadora i ex president del Parlament de Navarra), Juanje Soria Gulina (advocat), Bertsolari Julio Ruiz (professor de cinema)