Segons els sociòlegs de les organitzacions, perquè els éssers humans puguem portar endavant la nostra vida, necessitem d'organitzacions constituïdes de manera social. Però no sols d'institucions formals com els sistemes de salut o educació, sinó també d'altres institucions no formals (família, amistats, costums…). Al cap i a la fi, quan ens aixequem cada matí, els éssers humans no podem asseure'ns en el llit i preguntar-nos “què faig ara?”. Per contra, gairebé de manera automàtica se'ns donen gairebé totes les coses fetes i decidides (quin tipus de roba posar, com pentinar, què desdejunar, com anar a treballar, quines persones acomiadar-nos i quins no, etc.), encara que creiem que tot això ho decidim nosaltres mateixos. A més, en establir aquesta normalitat històrica i social, preval la visió dels grups més poderosos de la societat, intercalant coerció i consens.

Perquè, en part, en aquests dies aquesta normalitat institucionalitzada ha esclatat. Almenys, s'han posat en dubte alguns aspectes que semblaven segurs. Això, com a societat, ens aporta riscos, però també oportunitats. Entre els riscos cal destacar el predomini de la realitat de l'ésser humà aïllat. En aquests dies la sensació de solitud i aïllament pot estendre's molt, encara que físicament s'estigui amb altres persones. La visió brutal dels carrers buits i l'hegemonia policial enforteix la solució individualista davant problemes socials i, per tant, col·lectius. No tot és negatiu, ja ho hem dit, i també tenim iniciatives que trenquen amb l'aïllament i polititzen temes centrals com la cura. Gràcies.

Les lògiques que semblen antagòniques es donen moltes vegades de la mà, i al costat de les exigències de responsabilitat que només s'han estès a l'individu, s'ha tornat a posar de manifest la força de la lògica de l'Estat Nacional. Si mirem des d'Hego Euskal Herria, en aquesta crisi les tendències de centralització i la força del nacionalisme espanyol (moltes vegades) banal, és a dir, la qual cosa no es nota, són evidents. Les estructures autonòmiques han adoptat la naturalesa d'una estructura que condensa un grau de sobirania, però no d'una mera descentralització administrativa. Ens van dir que “no hi havia territori”, i poc després es van tancar les fronteres exteriors d'Espanya, aprofundint en la divisió d'Euskal Herria. En definitiva, la política ha de desenvolupar-se a escales concretes, i darrere d'això està sempre la idea d'una nació que és una comunitat representada, de manera visible o oculta, d'esquerra o dreta.

Pel que sembla, una vegada finalitzada l'emergència sanitària, se celebraran eleccions en la Comunitat Autònoma Basca. Les qüestions que estaven en precampanya (Zaldibar, el paper d'Urkullu, la idea indefinida del govern d'esquerres, el canvi de línia de Podem…) ja les veurem lluny, i serà necessari donar sentit a la crisi actual. A tot aquest caos se li haurà de donar un sentit polític, i això es farà en l'escala d'Euskal Herria.