Aquest matí he rebut un missatge d'un amic: “no em ve la regla, estic preocupat”. “A l'octubre de 1963, en Rouen, vaig passar més d'una setmana esperant que m'anava a venir la menstruació”, he llegit més tard en el llibre d'Annie Ernaux "Ipuuna", traduït al basc per Joseba Urteaga per a l'editorial Igela. Quantes dones, quantes vegades, hem estat en aquesta situació? Tenia el succés pendent de llegir i la pel·lícula basada en aquest llibre, L'Événement (2021), dirigida per Audrey Diwan, se m'ha convertit en una tasca del que es pot veure. He provat de llegir el missatge de la meva amiga com a senyal.
El llibre narra l'avortament d'Ernaux en 1963, quan era estudiant de Rouen. En aquell moment la interrupció de l'embaràs era il·legal a França, amenaçada per la pena de presó, la multa i la prohibició de residència. En llegir “M'ajudava saber que abans que jo moltes dones anaven a fer el que havien fet”, m'han vingut a la ment les històries d'alguns amics que han avortat i m'he adonat que a mesura que avançava en el llibre, em comparaven els diferents relats. Amb un cas molt pròxim he fet l'exercici amb més profunditat. Davant aquest esdeveniment Enaux i la meva amiga Mirin van reaccionar cadascun amb els seus instruments, escrivint el primer, el segon de l'humor.
"Quan Mirin anava a avortar, en 2016, en la CAB, des d'Osakidetza es va traslladar a una clínica privada perquè fes una suspensió de 300 euros"
Ernaux esmenta el principi que tenia “un estómac confús i un estrany gust en la boca”. Record que a Miren se li va tornar a augmentar la grandària dels pits, me'ls va ensenyar des de Skype, sense sospitar el que li passava encara, content. El ginecòleg Ernaux li va dir que estava embarassada i les primeres paraules que va escoltar després van ser “els fills de l'amor solen ser els més bonics”, encara que només en aquest moment estava. Mirin estava amb la seva parella i el primer que va escoltar va ser “bo, ara sabem que som fèrtils”. Ernaux tenia 23 anys, Mirin tenia 22. Un no deia així a l'embaràs, utilitzava “això” o “això”, mentre que l'altre va cridar també al bebè, Kebin, “gairebé m'ha fet una comunió en el seu interior!”, perquè va saber molt tard que estava embarassada. Sabien des del principi que tots dos avortarien.
Ernaux comenta que va tenir la “sensació de pobresa transmesa”. Provenia d'una classe social més baixa, mentre el poble i el món dels pares es quedaven enrere i es convertia en intel·lectual, i la seva lògica li deia que patir el “fracàs social” era el més normal, convertint-se en “filla embarassada soltera”. Mirin deia “Això no podia faltar en la meva biografia!”, relacionant d'alguna manera el que estava passant amb la situació social i econòmica vulnerable dels seus. Tots dos van rebre l'ajuda de les dones de la zona. Una noia li va dir a Ernaux on avortar, la infermera que li va avortar era una dona, compte “el meu salvador semblava una bruixa o el padrí d'un bordell” i la famosa que més tard va treure d'un estret parany. Quan Mirin anava a avortar, en 2016, en la CAPV, des d'Osakidetza es va traslladar a una clínica privada perquè fes una suspensió de 300 euros. Com li va semblar sospitós, va cridar a un amic que li va posar en contacte amb un altre que va avortar gratuïtament en Osakidetza.
Ernaux se sentia fora del món, no podia trobar suport per a compartir el que li passava. Tot va ser més fàcil per a Miren, tenia suport i protecció a casa, i el context social era, per descomptat, diferent. No obstant això, durant aquests dies, moltes vegades se li ocorria la frase “estic embarassada”, i en aquests breus moments sentia allunyat tot el que li envoltava. Deixo a les teves mans que Capbussar-se més en els diferents esdeveniments, tant el llibre com la pel·lícula esmentades, són molt recomanables, i Mirin, si el coneixes alguna vegada, et comptarà tranquil·lament el viscut. Personalment m'encanten aquestes històries perquè, per a començar, han estat comptades i a més de ser honestes, no es poden trobar indicis de culpabilitat en elles.
Això sí, per a acabar comptaré una escena que no apareix en la pel·lícula i que em va cridar especialment l'atenció de tots. L'escriptor, després de l'avortament clandestí, va haver d'anar a l'hospital, on una infermera li va dir “estàs molt millor així!” (és a dir, després d'avortar). La infermera va descobrir que Annie era estudiant d'una bona universitat gràcies al seu carnet d'estudiant. Aquestes van ser les “úniques paraules de consol” escoltades pel jove a l'hospital, i va concloure que, més que una “complicitat entre dones”, es devia al “reconeixement de la gent menor del dret de les persones majors a imposar-se a les lleis”.