Havies de presentar aquest disc el 24 de maig en la Filharmònica de Berlín, però a causa de la situació provocada per la COVID-19, has hagut de presentar-ho via streaming. Quin acolliment està tenint el disc amb aquests condicionants?

La veritat és que he tingut una gran sorpresa... però està sent estupenda. És un disc molt personal. Reuneix les meves peces més conegudes en les adaptacions per a orquestra de corda i acordió. No és mainstream, ni molt menys... però la meva música arriba a més gent de la que ha arribat. Estic molt sorprès: Ens van fer un reportatge en el Telenotícies de TVE1 i en Canal 24H TVE; també hem estat en el “Ull crític” de RNE1 i en el magazín del matí de Pepa Fernández; a Catalunya Música i en un munt de ràdios d'Euskal Herria (Euskadi Irratia, Ràdio Euskadi, Euskal Irratiak, Arrate, Bilbo, Cantàbria....... La majoria dels periòdics d'Euskal Herria també han publicat una pàgina sobre el nostre disc (Berria, El Diario Vasco , Gara, Deia, El Correu, Notícies de Guipúscoa...), així com Diari Muntanyès, El Nord de Castella... No m'imaginava, ni per remei, semblant acolliment. Hem rebut crítiques i paraules molt boniques. També hem tancat alguns concerts per a tardor, i el de la Filharmònica de Berlín es podrà fer al març. En aquesta situació de COVID... era molt difícil imaginar molt més abans de treure el disc.

Suposo que el confinament per als músics està sent bastant dur. Ja estàs amb una gran síndrome d'abstinència per a actuar en directe?

Moltíssim. A més de la intenció de tocar, també està sofrint un gran cop econòmic... Però bo: sempre cal treure el costat bo i estic aprofitant per a compondre. Crec que en aquestes setmanes he escrit coses molt boniques. Havia de presentar una nova peça per a acordió i orquestra (que acabo d'acabar) a Berlín i davant la impossibilitat de presentar-la, he presentat al concurs de composicions PIF de Castelfidardo i m'han donat el primer premi just el passat cap de setmana. És el festival d'acordions més gran i prestigiós del món i rebre un premi així... molta sorpresa i alegria. També estic acabant l'extensa obra (de 40 minuts) per a cor, orquestra de corda i acordió d'Urretxu a Mundura Iparragirre. Havíem d'estrenar-la al juny en Urretxu, però això també s'ha retardat. El bo és que estic tenint una mica més de temps per a compondre. Mai he escrit una peça tan “gran”: per la longitud, per la instrumentació i pel sentiment –vaig néixer a 200 metres de la casa d'Iparragirre i sempre he sentit que li devia un homenatge així–.

Una de les bases del disc és el ric diàleg entre els instruments de corda i l'acordió. Què has buscat unint les dues?

Jo vinc del món de la música clàssica i encara avui soc professor del Conservatori. Fins als vint-i-dos anys tocava gairebé sol això: la música clàssica. Després, tocant amb músics de rock, techno, tango, fado, música cèltica, flamenc, jazz i altres mons, he obert molt els ulls i crec que la meva música també ha enriquit molt, però ara, envoltada d'instruments de corda, volia donar un aire més clàssic a les meves composicions. Ha estat, en gran manera, una tornada a “casa” (música clàssica).

Has obert el disc amb la cançó Guernica 26/4/1937. Abans et coneixíem la versió gravada amb Jon Maia i Pitti del disc Ela, Lauaxeta - Lorca, amb versions diferents. En 1994 va compondre aquesta cançó basada en el quadre de Picasso i el bombardeig de Guernica. Què trobarà l'oient en aquesta nova versió?

Ho componí als 17 anys i potser és una de les meves obres més conegudes a nivell mundial. He fet mil arranjaments amb aquesta obra. La meva música no està pensada per a una instrumentació concreta i me les arreglo fàcilment per a diferents instrumentacions. En aquesta ocasió, he buscat una versió més “noble”, amb aquesta “classe” que li dona la corda.

El disc té peces molt vives i excitants, com Galiano a Santiago. Tinc la impressió que quan parlem de música culta sovint la considerem una cosa molt cerebral. Hi ha massa prejudicis en un sentit ampli respecte a tot el que no sigui música que anomenem pop?

Els prejudicis són lliures. Cadascun tenim les que tenim, perquè les hem triat o, en la majoria dels casos, perquè els mitjans o entorns que escoltem ens ho han transmès. Sempre he intentat trencar prejudicis en totes les parts de la meva vida i més en el món de l'acordió. Sempre he intentat fer el que no s'espera de l'acordió, tocant amb aquest instrument estils que normalment no es toquen. I sobre música clàssica... perquè entenc aquest “prejudici” que vostè ha esmentat en gran part. Perquè molts compositors (i intèrprets) que sovint fan música contemporània obliden (sovint intencionadament) a l'oient. Sovint escriuen per a una elit (no sempre), una elit de música contemporània que dirigeix el món de la música clàssica. Jo de jove era un punqui i sempre he intentat mantenir-ho: al diable els prejudicis, les elits! Vull pensar que la meva música és “música clàssica”, però està fora dels cànons de “música contemporània”, és més oberta, que “qualsevol” (encara que no sigui una formació musical) pot escoltar i agradar.

Per cert, quin sentit té aquesta classificació que ara separa la música culta del pop?

No. És música, és música. Cada vegada és més difícil posar límits. Tots els estils de la música “moderna” (jazz, folk, pop...) venen de la intuïció i els músics que en el seu moment treballaven aquest estil no tenien cap aprenentatge, però avui dia és molt diferent. A més dels estudis, en tots aquests estils de música es poden trobar artistes que realitzen músiques molt desenvolupades i estudiades. Posar límits és molt difícil. En escoltar la meva música, els “puristes” de tots els estils diuen: que el folk és jazz, que el jazz és música clàssica i que la música clàssica és folk. Però toco en festivals de tots aquests estils, perquè estic entre aquests tres estils, crec. Tinc com a model el que en el seu moment va fer Astor Piazzolla barrejant música argentina, jazz i clàssica. Per descomptat, jo no soc Piazzolla i mai arribaré al seu nivell, però, en gran manera, el seu estil eclèctic i obert sí que és la meva adreça.

Què és per a Gorka Hermosa Richard Galliano?

Ha estat deixeble de Galliano Piazzolla, està fent amb la música francesa el que va fer amb l'argentina Piazzolla... i a més tocant el meu instrument. És un ídol per a mi. He après moltíssim a escoltar els seus discos i m'he emocionat moltíssim (galliner i sovint fins i tot plorant) cada vegada que he anat als seus concerts. Sens dubte és una font d'inspiració per a mi.

M'ha semblat una cançó que va per camins absolutament impredictibles, plena de matisos, de llarg desenvolupament. I la música culta/popular que comentàvem abans potser ens ensenya alguna cosa sobre aquesta distribució: Van actuar en el programa Got Talent de Polònia. Com va ser aquesta història?

Sí... tocant aquesta peça un jove, Lukas Gogol, va guanyar aquest programa a Polònia. És una peça “rara” i em va sorprendre molt quan va triar aquesta peça per a aquest moment... i més quan vaig saber que la va guanyar. Sempre he pensat que la meva música és per a “poca gent”, però aquest moment em va trencar moltes de les mentalitats que tenia dins de mi i sí, de l'una o l'altra manera, em va fer adonar-se que la meva música podia arribar a més gent.

La cançó Milonga del vent m'ha semblat lluminosa. Hem d'entendre-ho com una variació de la Milonga del vent de Jorge Morel?

Es tracta d'una peça entre Milonga i Bossa nova, molt oberta. Té un punt d'innocència entre melancolia i alegria. Mai he sentit a Jorge Morel, però mentre contesto aquesta conversa estic escoltant... i pot tenir un aire. Com moltes milongas per a la guitarra. Potser el més noble és la fusió que fem amb la meva Bossa en Milonga i barrejada amb les harmonies que Richard Galliano utilitza sovint, l'aire fosc que aconseguim en les estrofes i que després es torna clar en les tornades.

És un homenatge a Enrike Zelaia...? peça?

El treball d'Enrique té un gran mèrit. Entre 1950 i 1980 va ser una estrella, potser el primer músic que va tocar la música basca d'una manera virtuosa. I va vendre milers de discos. Recollint algunes de les melodies que ell tocava i altres meves, vaig escriure aquesta peça volent reivindicar-la. Ho vaig gravar en el disc Flamenc Etxea al ritme de la buleria flamenca i toquem en Els Concerts de Radi 3, en TVE. Ella ho va veure i em va cridar, li va fer una il·lusió de tot cor. Després he tingut l'oportunitat de tocar amb ella aquesta peça amb la banda Haize Berriak d'Altsasu i ara he fet una adaptació per a orquestra de corda, donant-li un aire més clàssic.

Vostè és també historiador de l'acordió, tal com ha pogut comprovar recentment els lectors d'ARGIA en llegir l'article sobre Juan Bautista Busca. L'instrument va tenir una gran popularitat als nostres pobles i ciutats en el segle passat; avui dia, com veu el futur de la seva eina de treball?

Sí, he escrit 4 llibres i molts articles sobre la història de l'acordió i he donat conferències per tot el món (la Xina, Amèrica del Sud, Europa...) sobre aquest tema. M'encanta la història i molt més la del nostre instrument. Des de la seva fundació en 1829 es va estendre ràpidament per tot el món: En 1830 va arribar a Rússia, en 1836 a Kabul, en 1839 a Nova Zelanda... De seguida va entrar en el cor de totes les persones del món i en els seus folklores. En la primera meitat del segle XX va ser un instrument de “moda”. En 1950, a Itàlia (on es produeixen la majoria dels acordions), la indústria de l'acordió va arribar a ser la segona indústria d'Itàlia, per darrere de la del cotxe (FIAT). Després van arribar The Beatles, l'instrument de moda va ser la guitarra elèctrica i un gran descens de l'acordió es va produir fins a finals del segle 20. Des de llavors s'ha mantingut bastant estable en quantitat, però crec que ha pujat molt en qualitat, entrant en altres àmbits: conservatoris, música clàssica, jazz... i per descomptat, mantenint la música popular. Avui dia hi ha més acordeonistas que mai en tots els camps i a la Xina, que és el futur, està molt estesa: hi ha més acordeonistas a la Xina que en la resta del món alhora. He estat tocant tres vegades i és impressionant el número d'acordeonistas i sobretot el nivell que hi ha. Jo crec, per tant, que l'instrument té un futur prometedor.

En la teva trajectòria musical es veu que has fet de tot: Has estat el primer acordeonista que ha actuat amb l'Orquestra Simfònica d'RTVE, has tocat a tot el món, però sense oblidar la teva casa, com a mostra d'això vau fer amb Jon Plazaola una òpera popular en Urretxu-Zumarraga. En aquesta cerca contínua, quina és la següent parada?

He tingut molta sort per tocar amb grans mestres d'estils molt diferents i per aprendre directament d'ells. Al mateix temps, sempre he tractat de mantenir-me molt prop d'Urretxu i sí, l'Herri Opera de la qual parleu va ser enorme: Amb Jon Plazaola com a protagonista, vam ser més de 700 artistes de la localitat, barrejant música, teatre i altres arts. Corregir aquest espectacle va ser una de les coses més boniques que he fet. Potser la més bonica. Sobretot per fer amb gent del poble. Sobre les pròximes parades... tinc diversos projectes en marxa: recentment hem tret el disc Atlantia Ë Ria barrejant flamenc, música basca i música africana; amb el trio de fusió de jazz Malandro Club tenim molts concerts pel món; amb Hezurbeltz (amb Jon Maia i el guitarrista Pitti) estem fent molts concerts a Euskal Herria; per fi estem preparant discos diferents. Així que m'avorreixo, no m'avorreixo molt (ha rigut). Em venen mesos molt bonics, si és que aquest fastigós COVID ens ho permet (riu).