Moltes vegades hem sentit dir que l'humor és un tema seriós, però ho fem amb la serietat que mereix?

Suposo que no. Els que treballem el tema el prenem de debò, però en general es tracta com una cosa molt superficial, com si no fos un instrument per a treballar les coses de veritat. No obstant això, està millorant, a través de les xarxes socials es pot veure que es treballen diferents temes, i que serveix per a enviar un missatge… i per a entretenir-nos, per descomptat.

Quan va començar a treballar l'humor públicament?

He fet teatre des de petit, ja que en la nostra ikastola hi havia una escola de teatre. Vaig començar amb uns deu anys, i tots els anys fèiem una obra de teatre. Sempre hem tocat des de l'humor, perquè és el més divertit de fer i de veure. És veritat que no he treballat altres gèneres, però és el més agradable per a mi. Al principi em vaig ficar en un grup, després en un altre, més tard un conegut et fica en un projecte… Jo no he anat als càstings, tot ha estat entre amics i informal.

Dius que l'humor és el gènere més agradable, però em ve al capdavant que, per exemple, és un dels gèneres més difícils. Pot ser “més fàcil” posar a algú en tensió en un thriller, o crear un suspens, que fer riure a la gent...

L'humor és molt variable, fluctua molt. Alguna cosa que fa dues setmanes feia gràcia pot estar completament cremat avui. Hi ha alguna cosa que fa gràcia en un altre lloc que has d'adaptar al codi d'humor local. Si fas el mateix en massa ocasions deixa de fer gràcia, però si fas massa poc no arriba. La majoria del grup Barrexerka som de Donostia, i alguna cosa que té èxit en Donostia no fa gens de gràcia en algun poble de Bizkaia...

Podeu fer alguna cosa semblança al mapa que va fer Luis Bonaparte, en lloc dels dialectes, amb codis d'humor.

Completament! Hem tingut algunes experiències. Fa poc vam fer una petita gira per molts petits pobles de Guipúscoa i Bizkaia, i també guanyem silencis (riures).

Com va ser la volta?

Per a quan ens va sorprendre el tancament ja havíem fet la major part de la gira. L'experiència ha estat molt bonica i en alguns llocs hem tingut millor acollida que en uns altres. Donostia/Sant Sebastià és en aquests moments el lloc on més públic tenim, perquè és on més ens coneixen. Ha estat molt bonic conèixer llocs diferents, ho fem molt a gust, hem creat la nostra petita família i encara que de tant en tant passem una estona de silenci, ens divertim. Així s'aprèn.

De país a país, de ciutat a camp, l'edat… hi ha moltes variables.

Sí. Amb l'edat, per exemple. Nosaltres no posem límits, i a vegades venen nens i nenes amb els seus pares, i potser el que estem fent no és per a uns ni per a uns altres. Anem trobant l'equilibri, no sempre es pot encertar amb tots.

Què és per a tu Barrexerka?

Una quadrilla d'amics que pensem que tenim un buit en el món de l'humor. Fem petites escenes, directes, teatre, humor molt simple, basat en la cotidianeidad, intentem allunyar-nos dels estereotips, però sempre cau algú… L'objectiu és que el públic també es diverteixi, i que fem una cosa fàcil, sense massa profunditats.

Darrere també estàs en el projecte Zuloa.

L'Associació Bagera li va demanar a Hiru Damatxo, i van pensar en mi pel boca a boca i per fer uns petits espots previs. La primera sèrie de vídeos va tenir un bon acolliment, vam fer més, i en l'última temporada hem fet tres lots diferents. És clar que és d'estil “Pantomima Full”, ho hem portat a nosaltres i estic molt a gust. Surten coses quotidianes, si no et passa a algú de la teva al voltant, i és fàcil ficar-se en el paper.

Jo he rigut molt…

Nosaltres també gravem!

També has treballat en el format pòdcast amb el programa “L'ascensor”.

Això també va sorgir com Atz-Zuloa. AEK va demanar un pòdcast a Hiru Damatxo i ells es van posar en contacte amb mi. Nerea Arriola també participa, i té una gran experiència en el doblatge; jo em vaig sentir més principiant, però també vaig estar molt a gust.

Molt bé. Quentin Tarantino té a uma Thurman i Hiru Damatxo té a Nerea Aranburu.

Sí, sí, així és! (riures) Quan trobes una comoditat, quan les persones la pengen, és fàcil treballar i ja saps que va bé. Són projectes simples i hi ha confiança.

Has tingut l'oportunitat de riure't molt durant el tancament?

Al principi del confinament va ser un boom que va baixar, i gràcies. Jo al principi també vaig ser molt actiu, esclafint a riure en Twitter, però era convenient baixar abans que fos massa. Em sembla important que quan et sentis amb més preocupació, o simplement avorrit, estiguis amb l'humor. Ha estat sobretot un humor ràpid: una foto, un gif, un petit vídeo… Jo el veig positiu. Encara m'arriben els vídeos de quarantena i ric de mi mateix imaginant-me fa dos mesos.

Vostè és infermera i treballa en el camp de la salut mental amb nens. Com treballes l'humor en ella?

L'humor té molt lloc en ell, jo l'uso molt, i ho faig molt bé amb els nens. Utilitzem molt teatre i música i creiem que són molt útils. La música ha estat molt important en la meva vida. Amb humor i alegria s'aconsegueixen moltes coses amb els nens.

Encara que a vostè no li ha tocat precisament el lloc més cru, segur que ha parlat amb les infermeres del seu entorn sobretot el que ha provocat la pandèmia. Quin paper juga l'humor en aquestes situacions tan dures?

El nostre treball sovint pot ser molt difícil, molt dur i molt negre, i tenim necessitat d'anar a l'humor de tant en tant. L'humor entre els infermers fa que tot sigui més suportable. Els límits han de ser clars per a saber on, quan i com usar-los, però tinc clar que no tindríem la quotidianitat igual de viva sense ficar un punt d'humor.

El model de monòleg ha tingut molt d'èxit en altres llengües, però en basca no hi ha hagut cap moviment.

Vostè pot triar parlar en basc, però al que té davant li resulta una terminologia estranya, li fa més gràcia en castellà. Hem rebut un munt d'humor en castellà durant un munt d'anys, hi ha hagut un dèficit en basc, i ara quan ens fiquen el monòleg en basc ens resulta una mica estrany.

El que ens passa amb les pel·lícules traduïdes al basc.

És a dir, no ens resulta tan “natural”. He vist a Mikel Irazusta, o a Nerea Arriola… i si pot ser. Cal trobar la fórmula: el públic, on fer-lo, com… Fer proves fins a encertar. Com s'ha dit abans, la qual cosa s'inventa ha d'anar evolucionant, però sí.

Ha esmentat a Nerea Arriola. Quines són les seves principals referències en l'actualitat?

Aitziber Garmendia, un clàssic, m'encanta. Els riures que he tirat amb Nerea Arriola! Parla de pressa, i això m'agrada molt. En castellà Berto Romero i Buenafuente em fan la gràcia de Déu. També m'agrada molt l'humor de Monthy Phyton. Absurd. Pagadi també em fa molta gràcia, i també és molt absurd, cau a terra i em fa gràcia… soc molt simple.

La plaça pública, inclosa la de l'humor, ha estat històricament controlada pels homes. Què veus amb la teva mirada de dona des de l'escenari, en la xarxa?

Les dues primeres referències que li he esmentat són les dones. Casualitat! A poc a poc anem agafant un espai que fins ara ha estat gairebé exclusiu per als homes, i a més estem veient moltes formes de dones en el món de l'humor, fora dels estereotips tradicionals. Sens dubte, queda molt camí per recórrer. De cara a la meva experiència, en els projectes en els quals he participat sempre hi ha hagut paritat, sempre ha estat una cosa que s'ha cuidat. Mirant enrere, estic convençut que sempre hi ha coses que t'escapen, coses que cal afinar més, però bo, en el món de l'humor i en els altres hi ha coses que són aquí: agusar la mirada, anar millorant i acostant-se a la igualtat.

Límits. On els col·loques?

Hi ha límits, però nosaltres també tenim dubtes que es tracta d'un humor negre que s'està “passant” o que la gent enxamparà. Jo crec que ningú ho sap, no sé molt bé com explicar-ho…

Com veus el futur?

Sempre tenim l'oportunitat de seguir en la xarxa, però és cert que el nostre lloc són els escenaris. A nosaltres ens alimenten els riures. D'altra banda, sempre hem trobat escenaris mig plens, fins i tot abans del confinament. És un camp molt sofert i tenim una gran capacitat d'adaptació. El teatre sempre ha estat molt important en la meva vida i m'agradaria continuar sent-ho.