argia.eus
INPRIMATU
Gasolines
Karlos Aretxabaleta 2021eko maiatzaren 17a

Últimament he vist cada vegada més gasolineres buides. Record que quan jo era nen, totes les carreteres nacionals estaven plenes de gasolineres per a satisfer la set dels vehicles o dels conductors entre cigalons. Lluny estan els temps de les gasolineres que venien música com El Fari, Fa la gara-gara, Els Chunguitos o Melody. Les autopistes de peatge alguna vegada havien robat terreny a les vies secundàries. S'entén la metàfora? Així mateix, sembla que la pandèmia ha cobrat peatge a les empreses dedicades a l'explotació i el processament de combustibles fòssils, ja que s'ha adonat de la demanda d'aquests. És així? Qui ha perdut què? Fa temps que no he vist a Josu, Ana, Miguel i Naroa, treballadors que treballaven en la gasolinera del meu poble, una d'aquestes de segona categoria.

No, no vull fer articles apologistes per la desigualtat, però en aquests casos, en passar per davant de gasolineres en ruïnes, sovint em dic a mi mateix l'important que són altres exemples d'aquest combustible en les nostres vides. Perquè, a més de molts vehicles, els éssers humans necessitem gasolina per a estar en marxa; si no, ens apaguem, com si fos el mòbil que deixem sobre les nostres tauletes sense connectar al carregador.

"Ara com ara en els barris de Gaza se servirà cafè pur i doble com a gasolina, perquè molts no volen somiar, perquè pensen que aquests somnis seran dolents"

D'altra banda, a mesura que el marcador de dipòsit del meu vehicle descendeix, em recordo d'altres exemples de la traça de la gasolina. És ben sabut que aquesta societat hipertrofiada té una necessitat ineludible de l'esport, ja que el dipòsit d'endorfinas està ple fins dalt, amb l'ànim de convertir-nos en superherois davant els cànons de bellesa. No obstant això, molts prefereixen l'alcohol com a combustible i, com no podia ser d'una altra manera, durant el cap de setmana omplen el tanc fins dalt per a tenir l'edat d'una setmana. Fa temps, una persona malaltissa va aprofitar una bruta metàfora per a comparar les relacions humanes amb el sexe i la gasolina, és a dir, que cal ficar-se periòdicament en un tanc de mànegues perquè no es detingui. Pobrecillo, encara ha d'aprendre molt; a hores d'ara no s'ha adonat que estem en l'era de les energies renovables.

Desgraciadament, durant aquests dies segurament l'olor original de la gasolina està impregnat en els nassos dels ciutadans palestins, una olor penetrant, com si Israel volgués recordar-lo així amb els artefactes llançats per ells. Avui dia, en els barris de Gaza se servirà un cafè pur i doble com a gasolina, perquè molts no volen somiar, perquè pensen que aquests somnis seran dolents. Ah! Que oblidada és la memòria de l'olfacte.

En aquests casos em recordo de l'obra “L'economia de l'Hidrogen”, escrita fa uns anys pel sociòleg Jeremy Rifkin. En aquest assaig l'expert parlava dels fracassos soferts per les diferents civilitzacions al llarg de la història a conseqüència de la sobreexplotació de les matèries primeres, així com de la democratització de l'energia. El fracàs de la demanda dels combustibles fòssils, que es va esmentar en el més alt, pot fer que cada vegada estigui més prop del somni del sociòleg estatunidenc. Caldrà veure si les autoritats no produeixen els H-98 i H-95 (Hidrogen) per efecte dels poders fàctics o augmenten la bretxa del binomi nord-sud. No oblidem que en el món hi ha persones nascudes per a consumir super 98, i altres super 95 –o fins i tot aquesta–; aquest últim combustible, que és el que representa als pobres i als dependents. De moment, tenim un repte bastant gran amb mullar-nos sense adonar-nos i no donar-li foc.