Es compleixen 10 anys des que el DIBUIXANT navarrès Asisko Urmeneta ‘Asisko’ estrenés el seu llargmetratge d'animació, juntament amb el productor biscaí Gartxot, La Conquesta Anticipada, Juanjo Elordi. Es tracta d'una pel·lícula produïda en la versió digital 2D, i creada a Guipúscoa per Somuga S.L. amb la col·laboració de la ex productora i l'estudi donostiarra REC Grabaketa. A més, el projecte va comptar amb la producció pròpia d'ETB i el suport del Govern Basc i el Govern de Navarra, a més de la d'ARGIA i la de Berria. En total va aconseguir una subvenció de 660.770’76 euros, i una vegada estrenat, va reunir 155.363’48.

La pel·lícula té moltes curiositats, entre elles, que va ser produïda i difosa íntegrament en basca –l'obra de difusió va ser realitzada per la signatura biscaïna Barton Films®–. A més d'un impuls a favor del basc, també va guanyar el primer premi un any després, a Bordeus, on es va celebrar el XXII Festival Internacional de Cinema d'Animació Els Nuits Magiques. Per això, i aquest mateix any, també va quedar primer en el XV Festival Internacional de Cinema d'Auburne (Austràlia), en la categoria d'Infantil i Adult. També es va presentar a Bulgària –Golden Kuker–, el Brasil –Animamundi–, Espanya –Festival de Cinema de Màlaga– i Itàlia –Kimera-, ampliant la seva difusió.

De fet, aquesta pel·lícula en basca va ser guanyadora d'un treball de subtítols. Els exemplars venuts en format DVD es van traduir en 18 idiomes, entre ells cinc d'àmbit estatal –francès, castellà, anglès, italià, xinès– i 13 minoracions –aragonès, asturià, aimara, bretó, basc unificat, gaèlic escocès, gallec, irlandès, català, cors, crioll, occità, georgià–. Això li va servir per a recórrer el món i portar l'antiga llegenda del Bard d'Izalzu, petit poble de Navarra, l'ajuntament del qual també va ajudar a la pel·lícula.

El Bard d'Itzaltzu és una llegenda recollida en 1918 pel polígrafo i acadèmic Arturo Campion (Pamplona, 1854 – Sant Sebastià, 1987), que va prendre de la tradició oral de la Vall de Salazar (Navarra), acompanyant la documentació de l'Arxiu de Pamplona –també va donar suport a la pel·lícula Ibaxak–. El mateix Benito Lertxundi va recuperar la llegenda per al disc Altabizkar (1981), creant la balada Itzaltzuko Bardoa que es va convertir en la banda sonora de la pel·lícula. I el propi Asisko també va publicar en 2003 un còmic amb els il·lustradors Marc Armspach ‘Marko’ i Jokin Larrea ‘Jokin’, amb el suport de l'euskaltegi IKA Campion de Pamplona i l'editorial d'ARGIA Komunikazio Biziago S.L. De fet, la pel·lícula està basada en l'experiència –i en l'estètica– d'aquell còmic, i aquesta, al seu torn, en el relat de Campion.

La sinopsi de la pel·lícula resumeix molt bé la història de Gartxot, molt pròxima a l'escrit de Campion: “Es diu bard al cantant que guarda la memòria i la cultura del poble. I això és el que no vol el nou abat de Roncesvalles. Per això, Gartxot, el bard del lloc, es bandeja i segresta el seu fill Mikelot per a convertir-lo en un frare que cantarà en llatí. Però Mikelot s'escaparà i tornarà a cantar amb el seu pare de poble en poble. L'Església insulta cada actuació i deixa en mans d'uns terrorífics monjos guerrers l'atrapar a pare i fill. Tragèdia en el segle XII. Comença la conquesta prèvia”.

Així, la llegenda de Gartxot, tant en Campión com en Asisco, és una al·legoria d'un Poble Basc que sofreix amb resistència, contra les llengües i formes de vida que se li imposen. Així doncs, si la llegenda de la primera es pot considerar magatzem de mites –mitificació de la Guerra de Roncesvalles (derrotant als bascos a l'emperador Carlemany), Euskal Herria contra les imposicions religioses i de vida...–, altres tantes pel·lícules. Fidel a l'estil underground del còmic, utilitza diversos símbols del Regne de Pamplona de 1110 –àguila negra, lluna bolcada i estrella…– que apareixen en altres escenes de la pel·lícula.

Així mateix, fa un acostament al basc que es podia parlar en Salazar en l'Edat mitjana, i en el còmic l'esforç que van fer Asisko, Marko i Jokin. Així, en la pel·lícula es va respectar el dialecte dels dobladors, molts d'ells de Zuberoa –prop de Salazar–, artistes molt pròxims al basc i a la cançó basca. La presència d'Iparralde, a més del suport –també secundat per Euskal Kultur Erakundea–, està en les veus: Mikel i Maika Etxekopar, duplicadors de Gartxot i Mikelot, o el mateix Marko, nascut a Bordeus però establert en Uztaritze, amb veu de Turoldo i Peyré. D'altra banda, el bajonavarro Eñaut Larralde, mort un any després de l'estrena de la pel·lícula, doblega a Begon Abadea, que només parla en llatí, i es converteix en un músic. Curiosament, el llatí, una llengua que a penes apareix en les pràctiques cristianes europees, apareix molt en la pel·lícula, sobretot per boca dels frares.

No es pot dir que Gartxot fos la pel·lícula més vista de l'any; segons l'Institut Espanyol de la Cultura i les Arts Audiovisuals, va reunir 32.093 espectadors a les sales de cinema. No obstant això, cal tenir en compte el seu públic específic i els assoliments obtinguts a nivell internacional. Cal no oblidar els escassos recursos que va tenir, ja que la pel·lícula va ser possible gràcies als esforços de crowfounding amb diverses entitats, entre les quals destaquen l'Institut Navarrès de les Arts Audiovisuals, així com Udalbiltza i Udalbide.

El benefici que aquesta pel·lícula ha fet a la memòria col·lectiva d'Itzaltzu, de Nafarroa i de tot el País Basc és molt notable, i també, per descomptat, al cinema en basc –i a altres llengües minoritàries–. No és per a menys haver recuperat la memòria de Campion, un personatge curiós de la nostra història, però un acadèmic excepcional pel que fa a la Història de Navarra. De fet, va ser ajudant de les Reials Acadèmies d'Història i de Ciències Morals i Polítiques, i president d'honor d'Eusko Ikaskuntza, en 1918, en el mateix any en què va publicar El Bard d'Itzaltzu –un any després naixeria Zeruko Argia en Iruñea–. Quant a la lingüística, Euskaltzaindia la va nomenar numerària. La recuperació artística de les memòries del Regne de Navarra i d'un dels nostres acadèmics més judiciosos també mereix l'admiració de l'acadèmia per a Assís i el seu equip.