- La cerimònia de lliurament dels premis de les pel·lícules competides se celebra una vegada transcorregut el Zinemaldia. En ella, a més de triar el guanyador de cada secció, es completa el palmarès de la Secció Oficial: millor actor, millor guió, millor pel·lícula... A vegades m'entra el dubte que els premis no fan pel·lícules, és a dir, que no són meres pel·lícules per a aconseguir premis. Posem a aquest actor perquè la pel·lícula prengui visibilitat o perquè aquest altre director pugui entrar en un festival de cinema en concret. En contra d'això, proposem aquí les medalles que premien altres valors: altres premis del Festival. I potser les pel·lícules van a buscar-les més tard...
1) Pel·lícules per a ajudar a fer dol
En ella recollirem les pel·lícules que s'han fet en el camí per a superar un fet viscut pel director. Entre elles estan Correspondència, de Carla Simón i Dominga Sotomayor, per posar en relació les seves preocupacions personals amb la grandesa; Els conductes, de Camilo Restrepo, que relata les vivències reals de l'actriu protagonista; i Visió nocturna, de Carolina Moscoso, que tracta de superar la violació soferta per la directora.
2) Pel·lícules que porten el cinema a la distància
Viatges a mons no habituals. Per a això, els triats són Gmª shng yuán hé màn bàn pāi, de Dong Singyi, per ser la finestra d'un possible retorn de la presó en un poblet xinès; Els nens llop, d'Otávio Almeida, per proposar-los que les restes de la guerra d'Angola poden ser en nens cubans; i Grigory Kolomytseven el món d'un nen chupacabra.
3) Pel·lícules d'assaig per a qüestionar els imaginaris
Umibe no kanojotachi, d'Akio Fujimoto, mostra de les especificitats de la migració en les dones; per obrir el camí per a continuar pensant en el conflicte Jo ta ke, d'Aitziber Olaskoaga; i Dustin, de Naïla Guiguet, per acostar-se a relats diferents a través d'un cos no hegemònic.
4) Pel·lícules que derroquen la frontera entre la mentida i la veritat
L'Ànima de Jaione Camborda, que complica la presència dels habitants d'un poble; My Mexican Bretzel, de Nuria Giménez, per la construcció dels fantasmes d'un arxiu; i la Fauna de Nicolás Pereda, per qüestionar l'equilibri dels mons interior i exterior.
Fora de ser un simple dispositiu per a veure fets incòmodes per mitjà d'un filtre, demanem més al cinema. Necessitem que l'espectador es mogui del seu lloc, que retiri les mesures de protecció, que se senti interpel·lat, i a veure si aconseguim sortir de la sala amb ganes de debatre.