He vist l'espectacle en veu alta i la ràbia m'ha tornat a repetir. De nou, un home, accidentalment, torna al nostre lloc els seus subiratos. Més una ràbia: com arriben aquests tipus on estan. Com està tant d'idiota, home, en llocs d'autoritat. S'entenen. Però aquesta vegada l'amonestació pública que necessitava per a nosaltres tenia un efecte i li ha donat en el front com un bumerang. Potser per fi Rubiales ens ha fet un favor.

Ho ha fet perquè podia, ho fan, però aquesta vegada nosaltres no hem hagut d'explicar a tots els que fèieu el viatge i a tots els altres… Ho ha fet tot a la vista, li ho han fet: hem vist televisat la seqüència del que ocorre quan no es deixa passar l'atac. Sabíeu que sí? L'agressió s'ha convertit en una broma, els de l'esquena, les noies semblen alguna cosa histèresis, bo, una neula, no s'han conformat ni amb això, per tant, tornaran a posar el paquet entre les mans i la caça, i jo com, i avisar als homes del que és la qüestió, fixi's com s'estan posant, qualsevol s'enfonsarà, a veure si les tones com jo tindran sous. Dirigir-se contra la víctima. I com les histèresis han aconseguit contagiar la histèria, també l'entorn institucional/mediàtic com a boig: callar, riure, posar-nos seriosos, tornar a riure, posar-nos molt seriosos, fer simulacions d'invenció, “quin escàndol, aquí es fan apostes!”.

Jennifer Hermoso no ha pogut decidir què fer amb l'atac que va sofrir. No ha pogut decidir si denunciarà o no, no ha pogut decidir gaudir de la victòria del seu esforç i no posar per sempre el nom d'un tirà molt més idíl·lic que ell al costat d'aquestes victòries. Ara ve un altre espectacle, o un silenci, fins i tot quan el preu que paga la víctima es castiga l'agressor, o sobretot quan es castiga. No és veritat, no hi havia beneficis. Mai ens feu el menor favor. Ni sense voler.