La distribució de la riquesa, la justícia social o la societat sense classes són conceptes que s'accepten gairebé per unanimitat. Però aquest reconeixement universal no es reflecteix en la representació política, en les eleccions. No en la proporció que deuria. Per què? Sense entrar en la crisi general de l'esquerra, d'altra banda, ja superada, podem trobar el problema en la pràctica de la comunicació.
D'una banda, perquè el missatge ja no és l'únic element a l'hora de relatar el nostre projecte. El que volem explicar estarà condicionat per diferents factors externs. Així, més important que el que comptem és com ho expliquem. I en aquest sentit, és imprescindible incidir en les emocions i sentiments del receptor del nostre missatge perquè se senti part del projecte que oferim. El nostre receptor ha de considerar la nostra oferta com una proposta vàlida per a ell i no com un capritx d'un sector polític determinat.
D'altra banda, l'esquerra ha utilitzat massa l'estratègia antònima per a explicar el seu projecte. És a dir, fer una crítica del sistema actual perquè la nostra alternativa sigui considerada imprescindible. En aquest camí, no obstant això, hem aprofundit més en la crítica que en l'alternativa i, a més, no ens hem adonat que en aquest sistema que criticàvem, fins ara, molta gent ha viscut bé.
Per a demostrar que el nostre projecte és bo no necessitem d'un altre pitjor, sinó un convenciment total. I amb aquest convenciment hem d'incidir en les emocions dels altres, per a començar a superar la nostra frustració, la frustració de l'esquerra.