“Nova estratègia punta dreta: “Buidar de contingut la façana i reivindicar-la”, assenyalava la notícia publicada fa uns mesos en ARGIA per Leire Artola. Va ser escrita per Artola amb motiu del vídeo #SOYFACHA realitzat per NEOS i posteriorment compartit per Isabel DÍ per Ayuso en el seu Twitter. En el vídeo s'utilitzava el terme Ni ere (Em too) per a expressar afinitat amb la paraula façana, per a sentir-se orgullós d'ella i per a reivindicar que no era espanyola.
Un dels símptomes que pot distingir-se d'aquest fenomen és el de la confusió borrosa de la taula política, ja que en acceptar i interioritzar la paraula «façana» per la dreta, s'està utilitzant una estratègia tradicionalment pròpia de l'esquerra, que és convertir el burlat en elogi i símbol. (“proletargia” en el cas de Marxisma, “marica” i “bollera” en el de LGBTIQ+). Al costat d'aquesta estratègia, els grups de la dreta també han demostrat la seva capacitat per a aconseguir a l'esquerra el marc de la crítica social i la reivindicació. La qüestió del feminisme, en la immigració i l'ecologisme, la dreta té alguna cosa a dir per a reforçar la seva posició i afeblir la del seu oponent. Perquè la reivindicació social, les manifestacions de la revolució i de la justícia són cada vegada més utilitzades en la comunicació política de la dreta. El que crida l'atenció és que a més dels temes, s'ha aconseguit assumir l'estètica política de l'esquerra. Sorprenentment, ara ser de dretes també és revolucionari. Lluitar per un ideari que tracta d'imposar a l'esquerra amenaçadora, desafiar a l'autoritat (sobretot quan el govern és progressista), oposar-se al feminisme, no ser políticament correcte, protegir les lleis del mercat, prevaler els desitjos individuals més que els judicis col·lectius…
Enfront d'aquesta recuperació de la dreta, els partits, col·lectius i sectors de l'esquerra, creient que havien guanyat diverses lluites, s'han oblidat de lluitar de veritat. En lloc d'una argumentació rigorosa i un discurs seriós arrelat, a l'esquerra predomina la reivindicació indirecta i la crítica sense fonament. L'esquerra contemporània del progressisme sembla una ideologia de statu-quo en lloc d'una ideologia revolucionària. Ara sembla més revolucionari negar-se a la imposició cultural i moral de l'esquerra progra. Així les coses, em venen al capdavant diverses preguntes: En quina mesura els participants i seguidors de l'esquerra han possibilitat aquesta transformació? I per què semblen les de l'esquerra les façanes i les de la dreta?
De la mateixa manera que el sector dret ha estès l'ús de progres, comunistes i altres paraules, al sector esquerre se li ha omplert la boca amb paraules com a feixista, punta dreta, ultraderezo dreta. El fet que aquestes paraules es repeteixin tant i es criden sense sentit ha provocat la inutilització de les paraules. Conclusió? Eliminar les paraules que utilitzem tant en la política institucional com en el llenguatge del carrer. Queda clar, així, com la paraula façana s'ha convertit en una burla. Perquè només aquesta façana és una burla més, una paraula ofensiva sense valor. En la línia que ens assenyalava Leire Artola, una paraula absolutament buida de contingut polític. Pel mateix camí van les paraules que llancen feixistes, ultres-dreta, punta dreta, totalitarista, dictatorial i esquerres com si fossin pedres. El títol d'aquest article, per tant, no ens diu gens d'esquerra, perquè només li dona un insult, perquè la paraula façana està al nivell de qualsevol altre insult.
La paraula "façana" prové del feixisme italià. En el nostre ús de carrer l'utilitzem per a assenyalar a persones que es mostren a favor d'Espanya i en contra del món basc. PP i Vox; façana amb bandera espanyola; façana, que se sent espanyola; façana, que no coincideix amb les propostes de l'esquerra; façana. La veritat és que, de sobte, si ho convertim tot en feixisme i franquisme, difícilment distingirem el veritable feixisme de l'aparent. És a dir, si tot és feixisme no és res. No hi ha un comportament més feixista que la repetició dels mateixos mantra i l'adopció del que la ideologia del partit diu com a imperatiu moral. Si l'esquerra no vol convertir-se en la dreta que insulta i menysprea, ha de treballar intensament. Cal exigir una autèntica crítica; l'ús correcte de les paraules, l'expressió exacta dels conceptes i el tractament social i profund dels litigis, sense recórrer a la demagògia ni al moralisme. Mentrestant, no utilitzem més la paraula «façana» o, almenys, utilitzem la paraula amb convicció, amb fonament i dirigida exclusivament al que mereix.
Joanes Tovar Torres, estudiant de Filosofia, Economia i Política de la Universitat de Deusto.