Tot això té a veure amb els fronts agressius i defensius que posa el capital damunt de la taula, en la inevitable lluita de classes en la qual tots estem ficats, siguin o no conscients. Així, la majoria dels mitjans de comunicació estan del seu costat com l'avantguarda del seu sistema, que, juntament amb els poders de l'estat capitalista, els partits, els sindicats, l'església, els centres d'estudis, organismes i intel·lectuals que omplen el sistema, ens mantenen, ens sumin als raonaments de la filosofia burgesa i ens fan creure el possible i l'impossible. Si algú, de forma molt conscient, orienta la seva línia d'actuació cap als de baix o cap als quals embenin la seva força de treball, tornem a dir, amb o sense consciència, que és el capital i la seva classe, la classe burgesa.
- Colòmbia: Mentre els oligarques i els seus posseïdors imperialistes netegen a militants polítics i exguerrilleros, les forces de la comuna-FARC (van lliurar les armes i la ideologia i es van rendir davant l'oligarquia assassina una part dels FARC-EP) fan vots públics perquè el seu lliurament/traïció no sigui tan evident. No és casualitat que els qui aquí van dissoldre el Moviment d'Alliberament Nacional Basc fessin costat políticament a Timochenko i a la companyia, ja que el sistema narco de Colòmbia, el corrupte i l'oligarca s'estan barallant. Tampoc és casualitat que parteix de l'Església catòlica colombiana demani l'alliberament de tres dels presoners en mans de l'ELN, mentre el règim colombià deixa de costat les atrocitats que duu a terme a escassos centímetres dels sants clergues.
- l'Uruguai: En el seu moment, els Tupamaros van acabar amb el monopoli de la violència sobre la capital. Pel que sembla, va estar mal i es van qüestionar les armes dels oprimits, per la qual cosa alguns van declarar culpables de la dictadura oligàrquica militar imposada. Després de desaparicions, assassinats, tortures, etc., van actuar sota les normes de la dictadura burgesa, per la qual cosa avui tenen un president de dretes i el Partit Comunista de l'Uruguai, com altres estructures d'esquerra "", crida que lluitarà per la democràcia. És a dir, manifesta públicament que el seu objectiu no és témer el soroll dels sabres, ni s'allunya mig metre dels límits marcats per la burgesia.
- Amèrica Llatina: El socialisme en el segle XXI. En essència, la mateixa tesi reformista dels últims segles, sostinguda per la socialdemocràcia amb diferents vestits i adorns. Els supòsits partits d'esquerra volen reformar el capitalisme donant la imatge de delit, però el capital continua traient plusvàlua sense cap mena de consideració. A vegades, encara que aparentment deixi de governar, conserva gelós el poder econòmic, militar i el conjunt de mitjans o instruments per a la seva reproducció. A més, si les coses es tornen boges, posen com a president a un peó civil a través de la propaganda de les xarxes socials, o mostren altres models de cop feixista en funció de la seva ubicació geogràfica, política i altres condicions objectives i subjectives.
- Espanya: El Tribunal Constitucional (TC 118/2019) advoca per la llibertat d'empresa i la defensa de la producció en l'acomiadament de treballadors en situació de baixa per malaltia. No obstant això, no passa res, perquè els partits d'esquerra i els sindicats han de jugar el paper que el sistema capitalista els ha assignat.
- País Basc: Un ex pres d'ETA referencial diu: -No hi ha cap veritat. A continuació, indica que "la veritat no existeix". La reacció busca l'ànim, les necessitats, el cansament, la falta d'escrúpols i d'ètica … i sembla evident que els mites que són idealistes i petits burgesos estan a les ordres de la burgesia. Hi ha lluita de classes a Euskal Herria (ocupada i explotada) i en el món, encara que sigui de forma difuminada o encoberta, perquè alguns volen que estigui així. És innegable, perquè si no, la burgesia (que té el color que té) i el capital es tornen a blanquejar.
El major butlletí informatiu d'Euskal Herria (i…, al·ludit pel PSOE-GAL) assenyala que l'acord entre PNB, PSOE i EP no és més que un joc trillero, ja que desnaturalitza el preacord del nou Estatut vascongado signat per EH Bildu i el PNB. El mateix que no s'ha cansat de repetir que sense el PSOE i el PNB no es podia avançar i que no es podia aconseguir res. Ara, la socialdemocràcia basca es queixa de la burgesia basc-espanyola per no complir amb els pactes, mentre que li beneficia al PSOE-GAL. Cal recordar que, recentment, els líders de Sortu van assegurar la independència d'Euskal Herria en un termini de sis anys i, al mateix temps i de manera intermitent, a la porta, justifiquen la seva actuació política i, com a molt mal menor, la negació dels objectius històrics de la independència i el socialisme.
Acabem amb les conclusions telegràfiques que traiem dels fets citats i de molts altres que per falta de temps i paper no podem enumerar.
Per a aconseguir la independència i el socialisme, en concret a Euskal Herria, no podem deixar de costat la lluita. No hem de demanar permís a ningú per a decidir sobre el nostre futur. El dret d'autodeterminació va tenir la seva funció i va ser reconegut per l'ordre burgès internacional, ja que a vegades, inevitablement, la voluntat dels pobles armats va vèncer a les metròpolis i en altres ocasions, per raons econòmiques avantatjoses dels imperialistes. Des del dret lògic, ètic, jurídic, polític i ideològic de l'enemic que ens oprimeix i explota, no hem de demanar ni esperar res. En el futur, el benestar futur dels qui embenin força de treball a Euskal Herria (així com de la lluita per mantenir el poder adquirit i l'internacionalisme revolucionari) serà l'Estat Socialista Basc, perquè si no, no hi haurà benestar. Construïm el Moviment Socialista i Revolucionari d'Alliberament Nacional Basc! Sempre avanci!
Jon Iurrebaso Atutxa