Etxeberria ens conta que la pobresa energètica és dura, a més tenen una caldera comunitària i sense encendre-la han de pagar 120-140 euros al mes. La parella que tenia treball fa quatre o cinc anys i ella, “la parella es va quedar al carrer amb les retallades de la diputació foral, jo també em vaig quedar en atur per la pandèmia, i des de llavors hem anat aconseguint treballs solts, però vivint amb prou feines. Avui estem els dos en atur i els estalvis s'han anat esgotant en aquests anys”. Davant el fred, diu que a casa hauran de tapar més. “La major pena me la dona el nen, perquè encara que sent petit ell no s'adona, vostè vol donar-li tot el possible i no pot. La situació no és senzilla i la perspectiva de futur també és bastant dolenta. A més no som els únics, els amics de la zona estan sofrint una situació similar. Afortunadament, en el nostre cas vivim en un habitatge de protecció oficial bastant nova, ben aïllada, molt pitjor estaran els que estan en una vella casa, i els que són al carrer, per descomptat”.

Suportar la pobresa energètica comporta a vegades gestionar contradiccions, ens explica. “Per exemple, Goiener és una cooperativa d'energies renovables que tenim contractada a casa, però en aquests moments estem pensant si hem d'anar a una altra companyia per a aconseguir un bo social, és molt incòmode, però la situació et posa en aquesta tessitura i amb altres coses també ocorre, cal prioritzar”.

“No vull pescat, vull canya”

“Ves-te a fer la compra i veure com han pujat els preus és increïble i és només la punta de l'iceberg. En la CAB l'estratègia del PNB ha estat invertir una mica de diners en el social per a comprar la pau social, però la privatització està dominant i cada vegada s'inverteix menys en el social. Es necessita una inversió social real, no sols econòmica, filosòfica i política, sinó integral. En qualsevol cas, et volen demanar ajuda social, però també tenim dignitat; com diu aquest, jo no vull pescat, jo vull canya”.

“Als ciutadans se'ns exigeixen sacrificis des de fa temps. Macron va dir a solemne que havia acabat l'era de les riqueses; això sí, la barbaritat, almenys per a ell no ha acabat, o hem vist alguna retallada en les despeses militars i policials, en les dietes dels polítics, en els salaris. No, perquè tenen una impunitat absoluta, i a més sempre posen la responsabilitat al poble. Els sacrificis sempre han estat sobre els treballadors, mentre les grans empreses, les energètiques, els bancs… acumulen beneficis. És terrible, tinc clar que el sistema ha fracassat, hem vist clarament les mancances del capitalisme en la pandèmia, però estem anestesiats”.

Canvi de paradigma

En paraules d'Etxeberria, vivim un canvi de paradigma: “En el marc geoestratègic existeix una forta competència entre els EUA i la Xina, i el que està ocorrent a Ucraïna també hem d'entendre-ho dins de l'esquema AEB-NAT-Xina - Rússia. Acostumo a dir que estem en la tercera guerra mundial i la gent em diu “Però què dius?” perquè tenim al cap les dues guerres mundials anteriors i representem una contingència militar, però la tercera guerra mundial té molts elements, econòmics, socials, d'autoritarisme (hem vist com s'ha utilitzat la pandèmia per a controlar als ciutadans)… i estem immersos en això”.

El problema de la família d'Etxeberria no és un problema particular, és global, i hem de posar en marxa mecanismes per a fer front a la situació: “La defensa de les comunitats, els grups de consum, les cooperatives… Aquest és el camí, si no anem a pic”.