Record que amb 16 anys, l'Ertzaintza em va identificar per primera vegada en una concentració a favor del basc davant els jutjats de Bergara. Crèiem que a Euskal Herria era legítim el clam per l'euskaldunización dels tribunals, però també llavors faltaria algun permís, estaríem uns metres més enllà del legal o, diguem, els que estaven en el poder no serien els millors amics dels quals defensàvem els drets dels bascos. Encara que al principi em vaig preocupar que em comptessin alguna cosa a casa, els meus pares ja tenien més preocupacions que això i, per desgràcia, ja estaven acostumats al dia a dia d'Euskal Herria.
La veritat és que en aquells temps d'adolescents em vaig adonar que les mesures que una llengua minoritzada necessita per a avançar no estan a favor de la vida adulta, sinó que hi ha una gran enemistat.
Han passat anys i, avui, continuem rebent sentències judicials contra el basc. No obstant això, al mateix temps, els bascos hem de sentir que volem imposar el basc, ens diuen que les polítiques de normalització del basc han anat massa lluny, que els bascos vivim bé i, si us plau, amb els nostres “petits problemes”, estan solucionant les coses que veritablement preocupen la societat. Soc una persona estranya que està convençuda que l'enfortiment de la seva llengua i cultura és una necessitat de primer ordre?
Hem d'incidir en la plaça pública i tornar a guanyar els carrers: treballar en basc al carrer, decorar els carrers en basc i, com no, treure les reivindicacions en veu alta al carrer.
Hem vist que l'enorme velocitat que ha agafat el món i la brutal globalització poden fer desaparèixer pobles i llengües petites. En l'era de la (donis) informació, les llengües gegants com el castellà, el francès o l'anglès se'ns endinsen en la cuina de casa a través de pantalles, cançons, mitjans de comunicació… La despoblació dels pobles petits, en benefici dels nuclis urbans, no és un factor a favor del basc. Les zones respiratòries ja no són la mateixa zona respiratòria. La tendència a la individualització és també una amenaça per als grups més petits com nosaltres. Enfront d'aquestes forces oposades, no podem quedar-nos callats i hem de construir una alternativa.
Sobre la situació actual del basc s'està imposant un diagnòstic conjunt: estem en una situació d'emergència. Com a persona optimista, no vull mirar aquesta situació des de la desesperació, sinó posar l'accent en la necessitat de canviar aquesta situació inestable i sumar forces. Si el País Basc ha sabut avançar en els temps durs que ha viscut al llarg de la història, també encertarà ara (nosaltres)?
Som petits i encara que alguns ens vulguin fer encara més petits, hem de tenir clar que som petits, però dignes; som petits, però capaços d'afrontar el futur; som petits, però capaços d'enriquir el món des de la nostra mirada i la nostra manera de ser; som petits i, sense voler ser més que ningú, volem ser algú; com deia Txiki, som “el vent de la llibertat” i construïm un poble lliure amb la ciutadania basca i d'aquí, en basca. És el moment de saltar de la petitesa a la grandesa!
Per a aconseguir-ho cal tirar dels diferents espais, fer força en tots els àmbits; en això, el carrer té una importància vital. Hem d'incidir en la plaça pública i tornar a guanyar els carrers: treballar en basc al carrer, decorar els carrers en basc i, com no, treure les reivindicacions en veu alta al carrer. Una oportunitat única per a fer-ho el 7 de desembre a Durango, en el marc d'una de les cites anuals més importants de la cultura basca, l'Euskal Herrian Euskaraz, una manifestació que arrencarà a les 18.00 hores des de Landako Gunea.
Perquè necessitem una República del Basc per a viure en basc!
Ibon Leibar Belastegi, membre d'Euskal Herrian Euskaraz