Si la Llei d'Educació ha de garantir un coneixement suficient de les llengües oficials (nivell B2 al final de l'ESO) i una vegada vist que els models actuals no garanteixen aquest coneixement, com han demostrat diverses recerques –tesis doctorals, informes educatius…–, és de suposar que la incorporació de l'esmena a l'Acord Legislatiu suposa una important reculada per a mantenir el sistema de models. D'una banda, perquè no facilita el progrés de la cohesió social i, per un altre, perquè allunya el principi bàsic de concertació de la planificació lingüística, és a dir, desatén tant el marc teòric que sustenta la transformació del salt educatiu com els antecedents de recerca. L'intent de perpetuació dels models posa en joc la possibilitat de pactar la política lingüística i plena amb llum fosca la projecció estratègica del camí emprès des de l'educació.

Per a aclarir la qüestió dels models lingüístics, es tracta de prioritzar la garantia dels objectius del coneixement lingüístic dels alumnes que estableix la llei, o l'esgotament del sistema de models acordat fa 40 anys per a aconseguir aquests objectius. El debat es limita a desviar el tema quan la conclusió és evident: la perpetuació dels models no permetrà un coneixement eficaç i suficient de les dues llengües oficials en els objectius finals de l'educació prevists per la Llei d'Educació.

Per això, és necessari fer un pas més enllà en la consecució dels objectius que estableix la llei. I cal fer el salt a un model global de conciliació de la llengua inclusiu, en el qual cada centre, en funció del seu context sociolingüístic i de les característiques de l'alumnat que atén, haurà d'adoptar les mesures més eficaces per a potenciar l'ús de la llengua més desfavorida, determinar l'itinerari escolar de l'alumnat i aconseguir els seus límits d'euskaldunización. Vinculant al local i atesa la tasca educativa a realitzar en cada centre.

En aquesta tasca escolar s'entén la centralitat i l'obligatorietat dels projectes lingüístics del Centre per a tots els centres que ofereixen el Servei d'Educació. Els centres que reben diners públics, que tenen una obligació social en relació amb els objectius lingüístics: la consecució d'aquests objectius és un repte social de primer ordre del sistema educatiu basc.

El sistema educatiu centrat en el basc es concreta en primer lloc en el conveni legal que reconeix el basc com a llengua pròpia. És a dir, una de les llengües oficials és la llengua pròpia i a més està en situació de diglòssia; i a la situació de minorització que viu la llengua minoritzada se li afegeix la diversitat cultural i lingüística de les llengües que li envolten, situant l'escola en una situació molt complexa.

Ja podem dir que la realitat social supera el sistema actual de models, i més enllà del sistema de models, es construeix un nou marc teòric de transformació, és a dir, un marc plurilingüe centrat en el basc és el nou marc del segle XXI de l'ensenyament de les llengües. I això té conseqüències pedagògiques a l'hora d'atendre les llengües del centre.

És clar, per tant, que les tres llengües són la llengua vehicular, però que el basc és la llengua principal del nostre sistema educatiu. En això consisteix l'eix del basc. Tanmateix, per a augmentar la presència i l'ús de la llengua minoritzada, tots els àmbits educatius i els recursos d'aprenentatge són necessaris per a donar més basc a aquells centres i/o alumnat que es trobin en una situació més vulnerable.

L'escola actual, en el seu camí cap a la creació de parlants qualificats, necessita un model reforçat d'aprenentatge amb predomini del basc: convertir els models actuals D en models reforçats D; convertir els models B en models D; i suprimir els models A. Aquest camí haurà de realitzar-se amb els canvis necessaris en la didàctica de les llengües i en les estratègies sociolingüístiques, duent a terme la transformació processal.

A més, per a ser parlants capacitats serà necessari treballar més altres aspectes i competències, tant en l'actitud cap a la llengua, l'adhesió, el respecte i la motivació cultural. Sabent que la motivació cultural és un dels principals valors motivadors per a l'adquisició de la competència lingüística plena, ja que el món cultural de referència és el combustible simbòlic necessari d'una concepció del món.

El disseny del nou paradigma escolar haurà de tenir en compte, almenys, tres aspectes: un, el coneixement i la capacitat suficient de la llengua pròpia, garantint la capacitat lingüística mínima per a poder viure amb comoditat al final del període escolar; dos, el desenvolupament i la capacitat de transmissió de la dimensió cultural del nou currículum, a més de l'ensenyament de la llengua, la capacitat de transmetre un món de sentit des de l'escola; i tres, el raonament sociolingüístic, com a recursos suficients per a situar la llengua en una situació complexa.

Jexux Larrañaga Arriola