Però els euskaldunberris tenen el castellà com a llengua materna. Han introduït el basc en l'euskaltegi, en la ikastola o al carrer. Simplificant molt, els nascuts fora del País Basc o els que han estudiat en el model A. Se'ls nota en l'assaig, en l'esforç i, en molts casos, en la sobrecomplejidad. Alguns s'han enamorat del basc i sovint parlen més directament que uns altres, uns altres han acabat odiant el basc, perquè l'esforç no els ha donat cap fruit.

En els últims anys ha aparegut una tercera espècie de bascos amb característiques i rareses pròpies que diferencien als altres: el basc ressuscitat.

Basc ressuscitat

1.- adj/iz. Una llengua materna que ha tingut castellà, que ha après basc però que s'ha deixat oblidat en un racó en l'adolescència i després s'ha tornat a trobar amb la llengua, recuperant l'amor pel basc.

Resucitos som les primeres generacions estudiades en les modernes ikastoles, però a casa es feia en castellà. El pare i la mare no van aprendre basca i creient que seria important en el futur, o que ens obriria més portes en el món laboral, ens van matricular en el model D. Als matins euskaldunes i a les tardes castellanoparlants, aprenent basc però rebent renyines en castellà, petons precoços, bromes i insults en castellà.

No obstant això, a la volta de classe, enceníem Etb1 per a veure els dibuixos animats que sortien en Super Bat. Sabíem de memòria les cançons i en els jocs de companyonia repetíem les frases dels nostres personatges favorits (encara que era una forma de tutorial que no enteníem molt), et mato!, no et tornaré a donar l'oportunitat!

Per als ressuscitats el basc era la llengua del professorat, dels llibres de text, del sistema educatiu. Enemic. Durant les hores de retrobament parlàvem en castellà, lluny de la vaqueria dels mestres i mestres, àvids de nosaltres mateixos, que murmuraven en veu baixa, fortes i orgullosos. Parlar en basc anés de l'escola era com resoldre problemes d'àlgebra en les festes del poble, “hem tingut bastant en classe, calla't!”. El basc era un idioma hegemònic en la nostra infància i adolescència, un llenguatge del sistema que ens tancava.

El basc, dins de la motxilla, se'ns feia pesat. En aquests anys els bascos resucitos desenvolupem els nostres propis vicis. La marca del subjecte, per exemple. Aquell “K” brut no se'ns ficava al cap, Ander és bru o Ander té una pilota per a nosaltres. Sabíem qui era Ander, la morfologia no hauria de dir-nos si hi havia algun objecte directe en la frase o no.

No obstant això, tal com va fer Super Bat en el seu moment, en la mesura en què construïm la identitat, el basc va continuar passant per les escletxes de l'oci i la identitat. En el cas de molts, la música va jugar un paper importantíssim en la identitat política i més tard en aquesta personalitat lingüística complicada. Sentíem la música basca: El seu ta Gar, Berri Txarrak, Betagarri, Hemendik At, Kortatu, Urtz, Alaitz eta Maider, Gatibu, Latzen, Itoiz, EH Sukarra i altres ens escalfaven les orelles a través dels cascos de walkman. Aquestes cançons, “no sé què passa últimament que la gent ha començat a ballar moltes vegades”, “perquè les seves bones notícies són les nostres males notícies”, “hola! com, bé, i tu, bo, per què, vidre”, “per a ser lliure has nascut, Mari no seràs per a mi”, són com velles cicatrius en la nostra identitat basca, com les fetes en els genolls jugant al pati.

Aquestes cançons ens van tirar a palades des de la infància, directament a l'adolescència i, de sobte, acabem l'ESO i comencem a triar els cicles de Formació Professional o Batxillerat.

Les coses comencen a anar malament en aquest punt. L'Educació Secundària Obligatòria i els camins que se'ns van obrir. Alguns van acabar el batxillerat, encara en basc, i després triem les carreres en castellà, uns altres també els cicles de Grau Superior o Mitjà en castellà. Els que no volien estudiar van acudir a la nostra comarca a la recerca de treball.

Quan va començar l'estiu pugem a la golfa i com vam recollir les joguines antigues, els llibres de text de 3r de l'ESO, la pilota signada pels jugadors de l'Athletic i les pintures de la preescolar en caixes de cartó, deixem allí el basc. A veure si allà a dalt, entre les velles andròmines, la humitat ho oxidava per sempre.

Ens sentim lliures. Deixant enrere la responsabilitat de ser basc i quedant-me només amb la identitat: soc basc i estic orgullós d'això. Teníem la consciència tranquil·la que molts entendrien el basc i que algun dia tiressin dues frases.

Així passem anys, mentre el basc se'ns mantenia. Quan estàvem en la festa només usàvem per a cantar cançons, per a passar missatges davant dels pares o enfront dels estrangers, per a compartir un parell de frases còmodes quan ens creuàvem amb altres bascos. Enteníem, però ens costava parlar o escriure massa. Si cal ser honest, ens avergonyia haver perdut el nivell que teníem. Aquest punt de derrota marcaria per sempre la relació amb el basc.

També desenvolupem complexos propis, ja que la majoria dels euskaldunes renaixents vam aprendre en basc batua i quan anàvem als pobles euskaldunes el basc ens semblava artificial, inacabable, maldestre i lleig. Els dialectes eren el veritable basc, no el nostre. Comencem a sentir estranys.

Llavors acusàvem el sistema educatiu, a les regions castellanoparlants en les quals vivim, al Govern espanyol i al Franquisme d'haver arribat a aquesta situació. Però en el més íntim sabíem que la culpa era nostra, que la la nostra era l'única.

A més de complexos, hem desenvolupat contradiccions. Per pàtria i no per pàtria, què era ser abertzale, què era ser basc. Molts hem tingut sempre bastant clar: Som ciutadans bascos. El problema era que vivíem en espanyol. És un gran privilegi ser bilingüe, encara que sigui en diglòssia interna, però qui té l'oportunitat de parlar la llengua de la seva pàtria i no la fa, difícilment pot sentir-se part d'aquesta pàtria, ni vulgui ni vulgui.

Hi ha hagut un gran debat entre els euskaldunes ressuscitats, i la conseqüència sempre ha estat la mateixa: cadascun pot triar la pàtria que vulgui, com no, però hi ha un punt d'hipocresia que se senti part d'un poble, que defensi els drets lingüístics i històrics d'aquest poble i que, fins i tot tenint una oportunitat clara, no parli la seva llengua.

Vivia en les profunditats abissals de la capa d'indignació i d'excuses, com la hipocresia, l'ansietat, la inseguretat o la por. Una emoció tornava a moure's en el seu interior. Érem uns impostors.

De sobte, van passar els anys i havíem de treure l'EGA d'alguna manera, vam tenir fills i volíem parlar-los en basc, la nostra parella era de Durango i amb ella volíem parlar en basca. De mala gana comencem en l'euskaltegi i comencem a aprendre basc.

I vam tornar a reviure.

Al principi és un procés lent que comença amb una espurna. És possible que mentre en classe els altres mirem les taules verbals, escriguem sense pensar els verbs auxiliars, o que descobrim que la paraula “pedrego” ens surt de seguida després d'anys sense parlar. Les coses comencen a canviar.

El mal nom de l'estafador que ens havíem donat se'ns va esborrant a poc a poc, recuperant la coherència perduda. Pel camí estàvem. Comencem a sentir als euskaldunes (els que tenen el basc) i ens dediquem a aprofundir cada vegada més en l'idioma.

En aquest procés ens trobem amb paraules increïbles: quimakari, remarcar, amarikaildu, zuhamuxka, iheszuloa, malurusa, urrumara, zamasakua. Se'ns obre un espai estètic que mai hem abordat fora dels àmbits polítics, històrics i socials del basc: com el basc combina els sons més forts amb l'os, qui, amb les músiques més dolces, kilima, tauleta de nit.

Els reanimats continuem cometent errors i, a diferència d'alguns euskaldunberris, no corregim als altres, no ens hem convertit en talibans. No ens importa. Just el contrari, els reanimats comencem a viure en basc i busquem als altres euskaldunes sense vergonya, ara sí.

Mirem amb els ulls dels adults la llengua dels nostres avantpassats i ens sentim part de la protecció del que diuen que és la llengua més antiga d'Europa que tant ha sofert. En el primer moment, l'haver saldat els deutes amb els mestres i amb els pares ens va donar tranquil·litat, perquè els vam demostrar que els seus esforços havien valgut la pena. Això és així, però més tard pot adonar-se del valuós que tenim entre les dents i sentir-nos responsables d'això.

Gaudir amb l'idioma i l'idioma és una de les claus. Una de les nostres claus. Hi ha onze més.

Mai més tornarem a veure el basc com una obligació. No ens tornarem a sentir culpables per haver tingut l'oportunitat d'aprendre basca des de petit i perquè no ho fem perfecte.

Perquè el basc sempre ha estat aquí, vulgui'l o no. Perquè un idioma, encara que marxi en les crosses, és per sempre, que t'espera amb l'honestedat dels gossos fins que estiguis preparat. Fins on vostè vulgui.

Sense penediment, sense perfecció, sense obligació, sense deutes, sense mentides, sense pretensions, sense frases còmodes, sense cabines, sense obligacions, sense motxilles, sense estudis.

Sense complexos.

El basc és la llengua de les germanes dels bascos ressuscitats. Per sempre.