argia.eus
INPRIMATU
Estafa a l'habitatge
Santi Angulo Martin 2024ko azaroaren 18a

El problema de l'habitatge és un problema estructural que ve des de lluny. El que hauria de ser un dret humà no és més que un dret subjectiu. Dic que és un frau perquè, encara que totes les institucions i tots els partits polítics diguin unes paraules boniques, no s'agarren a l'essència. En l'actualitat, les empreses constructores i els propietaris de sòls estableixen la política d'habitatge sobre la base del dret que els assisteix per a fer negoci. Totes les institucions defensen aquest dret amb entusiasme, abans que algú pugui accedir a un habitatge, que és objectiva i subjectiva. Per això, vull aclarir algunes mentides que ens arriben dels responsables de la situació.

No és cert que calgui construir més habitatges per a satisfer les necessitats de la ciutadania. Encara que en els últims anys s'han construït milers d'habitatges, el problema no s'ha solucionat. És més, els polítics, com en una subhasta, s'afanyen per més habitatges, sense saber la necessitat real que hi ha al poble. Els Ajuntaments no coneixen el número i les característiques de les persones que tenen la necessitat objectiva d'un habitatge, alguna cosa que es pot discutir àmpliament, ja que no fan cap padró.

No és cert que la construcció de més Habitatges de Protecció Oficial solucioni el problema. Fa més de vint anys que van començar aquest camí i avui estem igual, o pitjor, perquè moltes d'aquests habitatges han estat alliberades. A més, el número d'aquests habitatges l'estableixen gairebé sempre els constructors prop del que estableix la llei i els ajuntaments en general no s'atreveixen a demanar que construeixin la majoria. I el més greu és que les persones que realment necessiten un habitatge sovint no arriben al salari mínim exigit i es queden sense opció.

No és cert que la construcció de més habitatges lliures solucioni el problema. De fet, els que més ho necessiten no poden pagar el preu de la venda lliure. Aquests habitatges es compren generalment per especuladors o per persones amb habitatge a un preu tan alt, que han de vendre el més car possible, i el mercat dels habitatges s'encareix. D'altra banda, no es controla qui compra un habitatge i per a què.

No és cert que la construcció de més Habitatges de Protecció Oficial solucioni el problema. Fa més de vint anys van començar aquest camí i avui estem igual, o pitjor, perquè moltes d'aquests habitatges han estat alliberades

No és cert que la legislació d'habitatge, l'anterior i l'actual, resolguin el problema. Encara que la Llei del Sòl de 1998 exigeix als ajuntaments que assumeixin una quantitat de diners procedents dels pressupostos de la construcció d'habitatges socials, en la majoria dels casos els ajuntaments han renunciat a la llei i ara no sabem quins ajuntaments han complert la llei i quants habitatges han construït amb aquests diners. D'altra banda, des de l'aprovació de l'última llei s'ha continuat incrementant el lloguer d'habitatges malgrat que els polítics partidaris han satisfet el seu pit de pollastre amb els beneficis de la llei.

Les lleis i institucions protegeixen sempre el dret dels propietaris i constructors. Com a molt, algunes persones poden alleujar el problema, però es descarta la necessitat i el dret reals, en benefici dels especuladors. Per descomptat, totes les institucions treuen la seva part de l'especulació. D'aquesta manera no se solucionarà el problema de l'habitatge.

El veritable problema de l'habitatge no és la falta d'habitatge, sinó la transformació de l'habitatge en un producte per a fer negoci i no per a viure i tenir dret. En l'actualitat, aquest sistema capitalista defensa el dret de les empreses constructores i terratinents a especular amb els habitatges i el dret d'un turista a gaudir d'un habitatge durant diversos dies, per davant del dret de les persones a viure en un habitatge. Aquí està la medul·la i a ella no l'agarren ni per la dreta ni per l'esquerra. L'única cosa que fan és posar pegats, per exemple, vendre sòl a les empreses constructores a baix preu, sortejar un habitatge o donar diners als propietaris d'habitatges perquè la posin en lloguer barat. Però això, en lloc de tancar la porta a l'especulació, agreuja el problema, perquè defensa els interessos especulatius, en detriment dels més necessitats.

No obstant això, amb la finalitat de resoldre el problema de manera real, existeixen mesures que, en cas de ser valents, poden prendre's per a abordar el tema de l'habitatge de manera adequada.

En primer lloc, si la funció de l'habitatge és proporcionar a les persones un lloc adequat per a viure i les persones tenen dret a disposar d'un habitatge, l'ideal seria invocar un patrimoni social per a protegir la seva funció, la qual cosa hauria d'implicar la prohibició de comprar un habitatge a la persona, a l'associació o als fons voltor que no tinguin un objectiu per a viure allí, tal com s'ha reconegut recentment a Holanda, indicant clarament que no es pot comprar un habitatge si no és per a viure allí.

Una altra mesura seria la creació d'un Patronat d'Habitatge o una cosa similar per part dels ajuntaments per a conèixer la necessitat real que existeix en els municipis. Entre les funcions d'aquest Patronat es troba la d'elaborar un cens dels habitants de la localitat que presenten la necessitat objectiva d'un habitatge. En el mateix s'explicaria la situació general del sol·licitant i l'habitatge que necessitaria. D'aquesta manera, coneixeríem la necessitat real que existeix al nostre país. A més, coneixent tots els casos, sabríem si cal construir més habitatges i quin tipus d'habitatge construir.

Al seu torn, aquest patronat podria dur a terme la gestió dels habitatges buits que hi ha en el municipi. També podrà gestionar la subvenció necessària per a la rehabilitació de l'habitatge. Si s'invertís molt més diners en aquest camp, en lloc de construir nous habitatges, deixar les antigues en bon estat evitaria omplir de ciment les zones naturals que ens envolten.

D'altra banda, en moltes ocasions hem sentit dir que per a realitzar una obra tan gegantesca (ferrocarrils, carreteres, museus...), la ciutadania i els pobles... expropian les seves terres en nom de l'interès general. Això és el que es pot fer aquí també. Si l'habitatge és considerat com una necessitat i un dret real, per què no expropiar les cases buides o els habitatges especulatius i posar-les en lloguer social?

Altres mesures semblants a les ja esmentades conduirien a les institucions a controlar la política d'habitatge i a actuar correctament en el tema, i a tancar la porta a l'especulació, ja que l'habitatge no pot ser un producte de negoci com fins ara.

Santi Angulo Martín