En un context en el qual el capitalisme mercantilitza per complet la vida, l'habitatge ha passat de l'extinció del dret al negoci, és a dir, a una altra mercaderia del mercat global, que ha passat de ser una necessitat bàsica a gairebé un bé de luxe. En el sistema capitalista, l'habitatge és funcional punt per a fins productius (especulació immobiliària, renda del sòl...) com a reproductius (reproducció de la força de treball i de la vida). Per a la classe treballadora, en canvi, l'habitatge és una necessitat bàsica, –un lloc on desenvolupar l'íntim de la vida, un lloc on viure–, però també un element xantatge. És un bé que ens uneix a les cadenes de treball assalariades: si no tenim treball, no tenim habitatge!

Aquesta situació s'agreuja encara més amb l'emergència del COVID-19 que, més enllà de ser una emergència sanitària, és un símptoma de la crisi estructural del sistema capitalista (econòmica, política, social, civilizatoria, etc.). ). Amb l'emergència sanitària, la misèria d'una classe treballadora cada vegada més proletària s'ha agreujat: Ets i Ets, reduccions de jornada, acomiadaments... El treball i el salari (és a dir, ser explotats) s'ha convertit gairebé en un privilegi. En aquesta situació, l'accés a un habitatge digne és cada vegada més difícil. El Govern espanyol ha pres una sèrie de mesures per a fer front a aquesta situació d'emergència. Aquests (encara que insisteixen que són progressistes) no ens semblen suficients, ja que són conjunturals i a curt termini. Des del Sindicat d'Habitatge de Vitòria-Gasteiz han assenyalat molt bé que les engrunes per a avui, la fam per a demà. Tal com demostra el fet que l'obtenció d'ajudes per obstacles burocràtics sigui gairebé impositiva, queda clar que aquests poquets no ens han estat destinats a nosaltres; són mesures "pegats" que s'han creat durant aquesta crisi perquè els propietaris mantinguin el nivell de beneficis.

Traslladant aquesta anàlisi al País Basc, observem que les classes expropiades tenen cada vegada més dificultats per a mantenir el seu nivell de vida (i reproducció). És més, hi ha un altre factor que emergeix en aquestes primeres setmanes d'emergència: la crisi s'està convertint en una oportunitat per al benefici dels grans especuladors. En les últimes setmanes, els fons voltor Blackstone i Azora han comprat més de 1.000 habitatges a Vitòria-Gasteiz i Donostia-Sant Sebastià, segons ha informat Europa Press. Com totes les pel·lícules apocalíptiques, també té els seus voltors carnissers. A més, i a pesar que "els desnonaments estan paralitzats", es continua produint el desallotjament de persones com el bloc de cases del Casc Vell de Pamplona o l'intent de desallotjament de l'espai alliberat Fires.

En el barri en el qual treballem i vivim, en el Casc Vell de Bilbao, aquesta nova emergència se suma a l'emergència estructural que vivim des de fa temps. Aquesta estructura d'emergència es denomina gentrificació i turistificación. Gràcies a aquests processos, el nostre barri s'ha convertit en un centre comercial a l'aire lliure, en el qual el nostre territori i les nostres formes de vida són altres productes a vendre en el mercat. Tenim molt clar que els qui aprofitaran les "oportunitats" que va obrir la crisi sanitària són els mateixos que van vendre el nostre barri en el mercat de la gentrificació: grans empresaris, empreses immobiliàries i empreses turístiques; que continuaran impulsant l'especulació immobiliària salvatge, la privatització de l'espai públic i la mercantilització de les nostres vides. I els qui continuarem pagant les conseqüències serem nosaltres mateixos: els veïns de classe treballadora, els que ens veurem obligats a abandonar el nostre barri per la impossibilitat de pagar l'habitatge.

Per a això, començar a reflexionar sobre la necessitat d'activar la lluita radical per l'habitatge en el nostre barri i en altres pobles/barris

considerem que és fonamental (com ja estan fent els de Lloguer, Sant Ignasi i els membres del Sindicat d'Habitatge de Deusto). En aquest sentit, considerem que no partim de zero i que seria interessant observar els models dels sindicats de barris i d'habitatge que s'estan organitzant en altres ciutats com Barcelona o Madrid: entendre el problema de l'habitatge com una bretxa per a la humanització i la lògica asistencialista i asistencialista

un model d'anolación que trenca amb l'institucionalista. Seguint aquests exemples, començar a organitzar-se per a respondre col·lectivament a les necessitats materials dels afectats

ens fa falta –per a això, utilitzant tots els mitjans i eines necessàries perquè els veïns no hagin d'abandonar el barri–, impulsant la construcció d'una comunitat basada en l'autoorganització, la solidaritat i la lluita.

És imprescindible que tots els que estem literalment ofegats per la bombolla del lloguer i els qui desenvolupem la lluita ideològica en el barri, ens adonem que l'única solució que ens queda és la lluita i l'organització col·lectiva. Considerem necessari polititzar el problema de l'habitatge. Per a això, plantegem desenvolupar els nostres dos eixos de treball a partir de la matèria d'habitatge: la defensa veïnal i el poder veïnal; no per a sectoritzar aquesta lluita, sinó per a respondre al problema de l'habitatge com a punt de partida d'una lluita més integral. Una lluita per construir el barri des de baix, des dels veïns als veïns; un barri solidari que, mogut per la cura mútua i la lluita col·lectiva, existeix i resisteix.