En primer lloc, s'han desenvolupat diverses iniciatives per a fer front al problema de l'habitatge: s'han construït milers d'habitatges lliures i protegits; s'ha reconegut com un dret subjectiu; s'ha impulsat el lloguer; el Govern Basc ha inventat un espai d'alta tensió. No obstant això, l'habitatge continua sent un greu problema.

En segon lloc, quant al canvi climàtic, mentre hi ha milers d'habitatges buits en les zones urbanitzades, l'obstinada política institucional d'urbanització dels espais naturals accelera el canvi i cada vegada tenim menys espais verds en els nostres nuclis i en el nostre entorn.

En tercer lloc, encara que es reconegui com un dret a l'habitatge, en la societat capitalista predomina el negoci i qualsevol empresa constructora, individual, turística i especuladora que vulgui fer negoci amb l'habitatge estarà sempre per sobre del dret dels ciutadans. Per tant, si no desapareix, serà difícil solucionar el problema.

Explicaré breument el model que conec. En Orereta tenim en vigor el Pla General de fa vint anys, durant el qual s'han construït més habitatges que el nombre de persones que han vingut a viure al nostre poble, destruint algunes zones verdes naturals que hi havia en el centre de la ciutat. D'ells, la quarta part no ha estat de protecció oficial. D'altra banda, l'Ajuntament embeni la zona de domini públic (dret a construir vint habitatges), habitatges i locals. Així mateix, l'Ajuntament no ha complert la Llei del Sòl al no aportar ni un euro per a la construcció d'habitatges socials, a pesar que la llei ho permet. A més, hi ha centenars d'habitatges buits. A la vista d'aquestes dades, resulta evident que l'Ajuntament no està molt preocupat per la necessitat d'habitatge social, ja que en lloc de crear un parc social d'habitatges, ha estat venent propietat pública.

Això és el que ha ocorregut al nostre país, però estic convençut que ha ocorregut en molts altres pobles, perquè les institucions no tenen la valentia suficient per a abordar el problema i deixen la política d'habitatge en mans d'interessos privats.

Som conscients que, encara que és funció de l'Administració, la política d'habitatge està delimitada per empreses constructores i especuladores. També coneixem les conseqüències: l'elevat preu dels habitatges; les males condicions dels préstecs bancaris; el lloguer cada vegada més car, a causa de la influència del turisme, perquè un turista té més possibilitats d'accedir a un habitatge que per a desenvolupar la seva vida; les subvencions per a fomentar el lloguer en mans dels especuladors; la política d'habitatges protegits no ha resolt el problema, perquè no ha ajudat als ciutadans més necessitats, perquè queden fora del límit de pagar amb els seus baixos salaris.

Per tant, dic hipocresia, perquè les institucions no han resolt el problema, sinó que han anat augmentant aquest problema, i ara demanant la declaració de zona d'alta tensió, com si l'haguessin resolt. Pitjor encara, sense cap mena de coordinació, ens diuen quantes habitatges volen construir en cada poble, com si el problema fos un enfrontament entre polítics i pobles.

I dic cinisme perquè l'administració ens exigeix als ciutadans prendre consciència del canvi climàtic i fer cinc i cinc per a frenar el canvi, sabent que quan les pròpies institucions pretenen destruir més espais naturals verds, més noves urbanitzacions aportaran més infraestructures, més consum, més contaminació... que augmentin el canvi climàtic.

No obstant això, existeixen mesures que es poden adoptar per a fer front al problema de l'habitatge. Per exemple, la creació d'un Patronat d'Habitatge en els municipis, la funció dels quals consistiria, entre altres coses, a recollir la quantitat de ciutadans que al nostre país necessiten habitatge, les possibilitats de pagament, les dimensions... i posar sobre la taula la necessitat o no de construir habitatges. Això exigiria, per descomptat, paralitzar el control dels habitatges buits i la construcció d'habitatges, ja que no es pot construir i construir habitatges com fins ara, sense saber quines són les necessitats reals i si s'han satisfet. És a dir, necessitem un veritable control públic en la política d'habitatge.

Santi Angulo Martín