En aquest article realitzem una breu reflexió sobre els plantejaments d'organització social i política que consideraríem necessaris per a la transició ecofeminista, explicant que els cinc ESOPE analitzats, associats a béns fonamentals per al sosteniment diari i la reproducció de la vida, no són més que un salt d'escala del capitalisme verd i digital.

La nostra idea bàsica és que un futur ecofeminista ha de garantir els drets per a tots, i això ens porta a veure i denunciar que moltes necessitats quotidianes de moltes persones estan sense cobrir, i això alhora ens porta a afrontar les desigualtats de gènere actuals, la classe social, la diversitat funcional, l'estatus migratori i la racionalització. Podem dir que l'enfocament ecofeminista qüestiona bàsicament el model socioeconòmic actual en termes de sostenibilitat de la vida. Des d'aquest punt de vista, les OPEs, des de la seva concepció i àmbit d'aplicació, formen part de l'engranatge d'aquest model que no garanteix la cobertura de les necessitats: no estan redactades des de la perspectiva dels drets i no tenen intenció de respondre a ells. No obstant això, el no reconeixement del dret a l'aigua, l'alimentació, la salut, l'energia i la cura té la implicació d'incrementar les desigualtats i els conflictes derivats d'aquestes, per impossibilitat o per defecte.

Una vegada descartada l'aposta pels drets, quina és la visió que trobem en els projectes analitzats? Per a ESOPE la salut, la vigilància, l'alimentació, l'aigua i l'energia no són àrees de benestar, sinó que són sectors a escalar per a obtenir un major benefici, creant cadenes de valor; en el desenvolupament tècnic d'ESOPE s'analitzen aquestes àrees com a indústries que generen un alt valor econòmic i financer, i es posa èmfasi, per exemple, en els processos productius, com (qualsevol) en la fabricació de components o en la promoció de solucions digitals i tecnològiques per a la salut (bio). En lloc de fer passos planificats cap al descrecimiento imprescindible en l'ús de la matèria i de l'energia, al qual obliga el col·lapse ecològic, s'aposta pel creixement de les cadenes de valor globals, que només podrà basar-se en un major acaparament global. Segueix la lògica del capitalisme de mercantilitzar tots els recursos.

Com seria pensar el model socioeconòmic des dels ecofeminismes? Tenint en compte el principi de suficiència per a satisfer les necessitats bàsiques de tots, nosaltres proposem adequar els nostres consums i models productius als límits del planeta, dels territoris i de les vides. És necessari subratllar que aquestes tecnologies que actualment utilitzem i que es pretenen desenvolupar de manera exponencial estan basades en la demanda d'elements composts per combustibles fòssils, materials escassos i minerals crítics, que impacten fortament en la seva extracció, i que en molts casos es realitzen al Sud del Món mitjançant lògiques neocolonials.

 

 

 

 

 

 

I què trobem en les OPEs? En general, totes les ESEPE parlen de les oportunitats socials i mediambientals, de la necessitat de la innovació social i de la democratització, i parlen del principi do no significant harm (DNSH, “no causar grans perjudicis”), però no estableixen indicadors que avalin el seu compliment, ni estableixen fórmules perquè siguin principis vinculants de la pràctica. De fet, les polítiques i programes més tardans en l'àmbit de la UE, com RepowerEU, orientats a la “seguretat energètica”, són lliures per a no haver de complir els principis DNSH. D'altra banda, les iniciatives que persegueixen exigeixen tecnologies avançades i solucions digitals, i els models d'aquestes iniciatives no s'ajusten a aquestes bases, per la qual cosa és absoluta la incompatibilitat, la falsedat i la hipocresia de la retòrica que sustenta els projectes. És més, l'ampliació del límit extractiu al Sud del Món activarà més cadenes globals de recursos materials i cures.

D'aquesta manera es crea una narrativa en la qual són perfectament compatibles conceptes com el creixement, la lluita contra el canvi climàtic, la gestió sostenible de l'energia i els materials, el repte demogràfic o el relleu generacional, i l'ocupació de qualitat per a joves i dones. Les OPEs també es presenten com un marc d'igualtat d'oportunitats per a la creació de nous models de negoci, com una oportunitat per a la igualtat entre homes i dones i una oportunitat per a aprofundir en la democràcia, com si partíssim de zero. De nou, no expliquen com, no esmenten ni metodologies ni indicadors, ni veuen que el punt de partida sigui desequilibrat, tant per a l'obtenció de finançament, com per a la participació en el marc dels criteris de repartiment i l'accés als espais de decisió en els quals s'han definit les mesures de l'OPE. El paper ho manté tot, fins i tot la retòrica generalista de les OPEs, però ho canvia quan analitzem a què es destinen exactament les partides pressupostàries dels projectes.

Una altra de les principals deficiències d'ESOPE és el feble rol públic i públic-comunitari en la governança, gestió i implementació de projectes. Les ESOPE són col·laboracions públic-privades, i encara que s'utilitza el llenguatge de les aliances per a la transacció verda, res més que el trasllat dels diners públics a l'àmbit privat i la mercantilització completa de la proposta. Les OPEs es limiten a plantejar un sector públic, estatal i centralitzat, basat en el suport econòmic a les noves línies de recerca tecnològica i a les costoses iniciatives del sector privat, cec davant el problema de les fronteres naturals, les diferències, el gènere o l'acumulació de poder en el sector empresarial (en particular les corporacions i el capital transnacional). Ha deixat enrere l'escala local, que és la realitat domèstica i territorial més pròxima, i això no és d'estranyar, sabent que aquestes iniciatives han estat desenvolupades d'esquena als moviments socials i a les persones.

Per tot això, no podem dir res més que que que els ESOPE reforcen la vida capital que el conflicte i, per tant, cal analitzar-los per a posar de manifest les dinàmiques que volen ocultar. I, al costat d'això, és urgent explicar les claus que estan en el debat, que creiem que són les que fan possible el futur ecofeminista, que ha de caminar cap a: 1) la col·lectivització i la desprivatización a través de propostes públic-comunitàries; 2) la reubicació dels processos socioeconòmics, mitjançant la reducció de les cadenes i l'arrelament territorial; 3) l'adaptació als límits del planeta, corregint els privilegis i les desigualtats mundials; 4) la reordenació de les obres fonamentals, augmentant el seu valor i reduint les obres nocives i les innecessàries; 5) la democratització i la cura mútua, i aquesta com a eix de la nova lògica socioeconòmica.

A partir d'aquestes claus, les transicions ecofeministes tenen un llarg camí per recórrer i les ESOPE són un pas enrere en el seu plantejament. Tampoc és d'estranyar l'escassa o nul·la participació de la societat i de les comunitats en el disseny d'aquests projectes i la falta de transparència actual sobre les empreses que obtenen fons. Aquests projectes, ideats pels grups corporatius de la mà de la institucionalitat, pretenen aprofundir en la mercantilització dels nostres treballs, vides i territoris. Per contra, el que necessitem és invertir diners públics a garantir drets, satisfer necessitats i defensar allò que manté i reprodueix vides en els territoris i en tot el planeta.

* Aquest article d'opinió també està publicat en castellà, en Publico.